TEMPORADA OBC. Pere Arquillué, narrador. Ian Bostridge, tenor. Ensemble O Vos Omnes. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor Madrigal. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Francesc Prat, director. Britten: Les Illuminations, Gerhard: La pesta. L’AUDITORI. 25 DE MARÇ DE 2022.
El repertori català i el dels segles XX i XXI han guanyat relleu en les convocatòries de l’OBC sota la gestió de Robert Brufau. Especialment, aquesta temporada. En aquest sentit, cal felicitar la programació de la cantata La pesta de Robert Gerhard sis dècades després de la seva composició i l’esforç col·lectiu de l’OBC, les diverses corals i l’eficaç i estudiada narració de Pere Arquillué sota la direcció de Francesc Prat. Tot plegat traslluïa una base tècnicament molt qualitativa, únicament estrafeta en l’abús decibèlic i la hipertròfia sonora dels nombrosos esclats i tutti fortíssims i eixordadors, amb què l’espectador va quedar més incomodat físicament que aclaparat emocionalment, davant aquesta dramatització de tintes psicodèliques de la novel·la d’Albert Camus, servida per mitjans tradicionals i de l’avantguarda d’aleshores.
Més enllà d’això, cal reconèixer l’ortodòxia interpretativa i expositiva, la concertació i els relleus expressionistes d’acusats contrastos i jocs d’intensificacions espectaculars que permetien verificar el rendiment disciplinat de l’OBC, en una recreació internament ben travada a partir de la claredat, precisió i seguretat de Francesc Prat i el seu gest d’ascendència bouleziana. Igualment la massa coral formada per l’Ensemble O Vos Omnes, el Cor Madrigal i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana corroboraven el bon nivell general dels cors catalans, dignes continuadors de la tradició. Van defensar una partitura que, en la seva part, no presenta recursos particularment moderns però sí passatges de tessitura extrema i vocalitat heterodoxa (del xiuxiueig, el parlato i el recitat rítmic al crit, passant per bafarades de cert lirisme), sobresortint al “Salva me” i clavant les dissonàncies a “Joia”.
A la primera part, en canvi, Les Illuminations op. 18 de Britten, basades en alguns poemes en prosa del llibre homònim d’Arthur Rimbaud, van transitar per una contenció en l’acompanyament, des d’una franquesa i adequació que atorgaven el relleu principal a la veu d’Ian Bostridge. L’orquestra va quedar continguda en un coixí ambiental, rítmicament ben perfilat i tan embolcallador com discret, afinat i idiomàtic en color, estil (ecos barrocs, jazzístics) i mal·leabilitat que basculava de sonoritats simfòniques (particularment a “Fanfare” o “Phrase-Antique”) a les cambrístiques i els eficaços solos instrumentals (violí a “Phrase-Antique” i violoncel a “Interlude”).
El tenor britànic, que darrerament ha visitat sovint la capital catalana, ha passat de ser un mestre liederista consumat a un cantant que recorre a nombrosos subterfugis tècnics per pal·liar la decadència d’un instrument que es percep envellit. Encara que no pateix l’habitual vibrato oscil·lant i acoloreix els lieder amb tons velats gràcies a l’ús del falset i mitges veus, abusa dels manierismes estilístics i de canvis de posició forçats que l’atansen cap una exageració i caricatura del gust inqüestionable, l’estil equilibrat i l’expressivitat amb què abans atorgava una sensació de puresa a cada frase. La barroera i ofegada conclusió de “Marine” ho exemplificava igual que el registre greu poc audible (“Villes”) i alguns aguts estridents, davant dels quals va convèncer més per la varietat de la declamació (“Parade”) i la volada lírica (“Being Beauteous”) en general.
Bostrigde va recollir nombrosos aplaudiments en reconeixement a la seva trajectòria i a l’innegable domini de l’obra en un programa que, és obvi, admet lectures ideològiques plenament contemporànies: des de les referències a l’epidèmia de la Covid-19 en Camus-Gerhard, fins a la hipocresia, la mesquinesa i l’anorreament de l’humanisme de la nostra societat actual en Britten-Rimbaud.
