ALLEGRO. Cor de Teatre. Dir. escènica i dramatúrgia: Paco Mir. Dir. musical: David Costa. Arranjaments: Pere-Mateu Xiberta. TEATRE GOYA. 16 DE SETEMBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Qui no conegui la companyia Cor de Teatre i el seu primer espectacle, Operetta, segurament tindrà una sorpresa –molt agradable– quan vagi a descobrir la seva fórmula d’èxit a l’escenari del Teatre Goya, on ara tenen estada. Els qui ja hagin vist Operetta trobaran probablement un cert aire de familiaritat en aquesta nova aposta dramatúrgica titulada Allegro i que té les seves arrels, tant en el segell propi de la companyia com en el dramaturg amb el qual han treballat en aquesta ocasió, que no és altre que Paco Mir, integrant de l’entranyable trio humorístic i teatral Tricicle.
I quan ens referim a un cert aire de familiaritat, no volem dir pas que Allegro ens recordi Operetta. En absolut. Però el que sí que ens resulta proper és l’esperit de la proposta i, sobretot, la “poció màgica”, és a dir, els ingredients que fan que Allegro, com ho va ser en el seu moment Operetta, sigui un espectacle amè, divertit, sorprenent i de qualitat. Quins són aquests ingredients? D’entrada, l’originalitat de la proposta. ¿Som davant d’un grup d’actors que canten a cappella versions d’obres típiques del repertori clàssic? No. ¿És, per contra, un grup de cantants que surten del seu territori habitual per sumar-se a una proposta de teatre pur? Tampoc. Tanmateix, la companyia integra membres que podríem associar a tots dos col·lectius. El resultat a escena, però, és el d’un grup homogeni de músics/actors que tenen un domini del lloc escènic absolut, amb una solvència musical que, hem de dir-ho, ha millorat respecte de la proposta anterior. Segurament l’equilibri entre actors provinents del món líric i cantants que tenen una solidesa escènica indiscutible està més travat i les taules a escena, un cop l’engranatge de l’espectacle i de la mateixa companyia ja gira sol, dóna solidesa a la proposta. Hem de tenir en compte, a més, que en un principi Cor de Teatre era una companyia amateur que dedicava el seu temps lliure a divertir-se fent teatre i música –en aquesta particular fórmula que va descobrir David Costa i el primerenc Cor (de teatre)–, però que amb l’èxit i les progressives gires que ha dut a terme arreu del món, la companyia s’ha professionalitzat, cosa que inevitablement repercuteix en la qualitat del producte. Amb aquesta base, és tot un encert haver escollit Paco Mir per a aquesta nova aventura, i gràcies a ell l’espectacle té un ritme fluid, amb pauses argumentals i gags al més pur estil Tricicle. Un segell que no resulta en absolut molest, ans al contrari. Reconèixer l’estil dels pares de l’humor innocent i gamberro amb segell català en aquest espectacle ens fa sentir a casa, on s’està tan bé.
Allegro ens proposa un dia qualsevol en la vida d’un jove –que podria ser qualsevol de nosaltres–, amb el ritme que la música i els sons i sorolls de la ciutat –a vegades de forma inconscient– imposa en la nostra activitat diària. De bracet de grans temes clàssics d’autors com Mussorgski, Grieg, Rossini, Mozart, Händel, Vivaldi, Brahms i un llarg etcètera, passegem per l’estat d’ànim del protagonista en funció de les situacions que viu a cada moment del dia, i la música, com una mena de banda sonora, ens explica sense paraules què és el que pensa i sent el protagonista. Un joc magistral que ens fa adonar de la importància que té la música, no només com a vehicle de sentiments, sinó com a part activa en la presa de decisions i en les emocions mateix. Allegro alterna moments al més pur estil “Tricicle”, com El vol del borinot de Rimski-Kórsakov, amb duels musicals entre verdians i rossinians que són pur virtuosisme musical, com també ho és la magnífica construcció harmònica del coral “Jesus, bleibet meine Freude” de la Cantata BWV 147 de J. S. Bach, en arranjaments molt reeixits de Pere-Mateu Xiberta. En definitiva, un espectacle en el qual humor, música i teatre elaboren, en les proporcions exactes, una poció d’èxit.
