LA FORZA DEL DESTINO de G. Verdi. Anna Pirozzi, Brian Jagde, Giacomo Prestia, Artur Ruciński, Caterina Piva, John Relyea, Laura Vila, Moisès Marín, Dimitar Darlev, Domingo Ramos. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Jean-Claude Auvray, direcció d’escena. Nicola Luisotti, direcció musical. LICEU. 9 DE NOVEMBRE DE 2024.
La paraula “normal”, als nostres temps tan relativistes, gairebé té caràcter d’insult. Una de les pitjors coses que podria dir-se d’algú que es vanti de savi o d’artista és que és “normal”. Contràriament, paraules com “trencador”, “provocatiu”, “innovador”, “subversiu” o “original” han adquirit un prestigi probablement sense precedents a la història. Si examinem amb cura el significat de la paraula “normal”, però, veurem que no és motiu d’escàndol: significa ajustat a la “norma”. És normal allò que hauria de donar-se d’acord amb l’essència de les coses; allò que està en proporció o harmonia amb la realitat. Un senyor de dos metres i més de cent quilos que s’obstini a posar-se les seves sabates de bateig, podem dir que, en aquest aspecte concret de la seva vida, no és normal; senzillament, aquesta pretensió no s’ajusta al que és.
Aquesta introducció era perquè quedés ben clar que és amb elogi que afirmem que la major virtut de la posada en escena de Jean-Claude Auvray per a La forza del destino, estrenada el 2012 i coproduïda per l’Òpera de París i el Gran Teatre del Liceu, és, precisament, la seva “normalitat”. D’una banda, la dramatúrgia d’Auvray s’ajusta perfectament al sentit literal del text: si es diu que apareixen uns pelegrins que van a Roma pel jubileu, per a sorpresa de tots els qui érem presents al teatre, vam veure com entraven, efectivament, uns pelegrins amb les creus processionals (no una rua de drag queens o de manifestants contra el canvi climàtic, com seria presumible). Va ser realment colpidor, feia temps que no es veia una cosa així.
D’altra banda, Auvray no es queda a la superfície de l’obra. Es pren la legítima llibertat de traslladar l’acció cent anys més tard: no transcorre al segle XVIII, durant la Guerra de Successió espanyola, sinó al segle XIX, durant la segona Guerra d’Independència italiana (1859), que és el context històric immediatament anterior al de la composició de l’òpera (1861). Al propi libretto es troben múltiples referències explícites a l’enemic austríac, a qui s’enfrontaven tant els partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió espanyola, com el Regne de Sardenya juntament amb el Segon Imperi francès durant la segona guerra italiana d’independència. El director d’escena, en aquest cas, accentua una tendència virtualment continguda en l’obra i la fa emergir. Això és una interpretació legítima: no es tracta d’inserir en una composició un discurs que li és totalment extrínsec, sinó d’estudiar-la, d’aprofundir-la, d’escoltar-la per descobrir-hi les tendències profundes, latents.
Més enllà d’aquest aprofundiment contextual, n’hi ha un altre d’estètic: el tenebrisme ibèric que impregna tota l’obra troba una traducció plàstica molt ben resolta, els monjos de Zurbarán, l’impressionant Sant Crist gegantesc que presideix l’escenari, la processó crepuscular dels pelegrins…; també les escenes còmiques, que trenquen amb el caràcter truculent de la trama general, recorden l’atmosfera dels borratxos de Velázquez o de Goya, però prescindint-ne de l’element sòrdid.
L’única cosa que es podria comentar és que, potser, l’aspecte tenebrós de l’escena, que tan bé encaixa amb el Don Álvaro del Duque de Rivas, potser no s’adequa tan perfectament a la versió de Verdi, que domestica l’element sanguinolent i cruelment absurd de la trama –en definitiva, l’element ibèric, taurí, ferotgement passional– a força de lirisme italià.
La soprano Anna Pirozzi va oferir una Leonora expressiva, carregada de força i, al mateix temps, delicada, rica en matisos, com va resultar patent a l’ària del quart acte “Pace, pace mio Dio”. El tenor Brian Jadge i el baríton Artur Ruciński, en els rols de Don Álvaro i de Don Carlo di Vargas, respectivament, exhibiren unes veus robustes, intenses, vehements. Potser sense tants matisos com Pirozzi. El que feien era certament difícil i es notava, però potser va faltar-los una espurna de poesia.
L’orquestra, sota la batuta de Nicola Luisotti, un especialista en aquest repertori, fou capaç de generar moments d’una contextura genuïnament poètica, aèria, pensem per exemple en el final o en alguns passatges de la “Simfonia”, com ara el meravellós solo de clarinet (potser, potser, un pèl precipitat per al meu gust). La “Simfonia”, per cert, s’optà per col·locar-la just després del primer acte, no a l’inici.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
