MÚSICA DE CAMBRA A L’AUDITORI. Yuja Wang, piano. Obres de Liszt, Chopin, Skriabin i Balàkirev. L’AUDITORI. 9 DE FEBRER DE 2015.
Per Jacobo Zabalo
Que una sala de concerts estigui a vessar no pot ser mai mala notícia. Una altra cosa són els crits, l’aclamació multitudinària que va portar el públic a sol·licitar bisos a la jove pianista xinesa Yuja Wang quan el concert havia estat interromput contínuament per estossecs i –fonamentalment– quan la seva exhibició tècnica va ser tan incontestable com exempta de matisos. Per bé o per mal, vivim en l’era de l’espectacle. Aquest diagnòstic ja data del segle passat, no és gaire original. Com tampoc no ho són els solistes divos que es guanyen el favor del públic per raons extramusicals. El que sí que és nou és el fet que coincideixi una pèrdua d’interès general per la cultura amb l’èxit d’intèrprets de gran tècnica i presència en els mitjans però amb poca capacitat per interpretar de manera diferenciada i coherent diferents compositors. Diu Yuja Wang sentir-se especialment còmoda en els autors romàntics, perquè així la passió pot fluir de manera més natural. Òbviament, un intèrpret no té per què ser un especialista en la matèria des del punt de vista teòric o musicològic, però per la seva tasca hermenèutica sembla convidat a estar familiaritzat almenys amb el Zeitgeist, l’esperit de l’època de composició, més enllà de modes o gustos particulars.
No té sentit qüestionar la tècnica ni la projecció de Yuja Wang, a qui sens dubte espera una carrera llarga i fructífera. Però en la vetllada programada a L’Auditori, la intèrpret va sorprendre en aplicar per igual una visió profundament postromàntica a peces distintes (algunes del primer Romanticisme) compostes per compositors diferents i tradicions diferents. La vetllada va començar amb la programació de tres de les cançons de Franz Schubert que Franz Liszt va transcriure per a piano. A més dels seus dots prodigiosos com a pianista, i pel fet d’iniciar una carrera com a solista comparable a les de l’actualitat (molt rar en la seva època, la potenciació de la personalitat; només Paganini va fer una cosa semblant), hom ha de donar a Liszt el mèrit d’haver realitzat transcripcions fantàstiques de peces compostes per a orquestra o veu. Cançons extretes dels diversos cicles de Schubert, però també simfonies de Beethoven, o composicions summament fantasioses –“paràfrasi” hi és el nom emprat–, en què melodies de les principals òperes són citades i desenvolupades lliurement d’acord amb la imaginació creadora de Liszt. La llibertat en la creació no suposa sempre una interpretació igualment lliure i, així, va estranyar que Yuja Wang abordés les tres peces amb una animositat –gairebé amb presses–, no deixant que tot just s’identifiqués la bella dialèctica que estableixen veu (reconvertida a piano) i el mateix piano.
Aquesta absència de perspectiva es va repetir en la Tercera Sonata de Frédéric Chopin. És possible que el geni polonès sigui més conegut pels seus cicles, que compilen peces breus (preludis, nocturns, masurques, poloneses…), peces en què la lògica interna és relativament fàcil d’identificar i reivindicar per a una intèrpret amb una tècnica com la de Wang. Una altra qüestió són les sonates, ja que requereixen una immersió més profunda, requereixen una anàlisi prèvia a la proposta d’interpretació, cosa que no va quedar palesa. Endinsant-se en la praxi interpretativa de les peces anteriors, Yuja Wang es va deixar portar per una espontaneïtat aparent, amb la seguretat que en efecte la seva tècnica li ofereix. Les notes s’amuntegaven sense claredat ni distinció, en un torrent que, si bé pot ser bell aplicat a segons quines peces del repertori, sembla una mica inadequat en d’altres. El seu enregistrament del Tercer Concert de Rachmàninov (en directe, amb Gustavo Dudamel) va evidenciar una poderosa coherència, present així mateix en el Segon Concert de Prokófiev, i tot això demostrant entre tots dos una diferència interpretativa notable. En el seu recital a L’Auditori no es va poder copsar un contrast significatiu entre peces, que foren interpretades amb eficiència però en mode pilot automàtic, i donant per descomptat que l’aliança de tècnica i sentiment es produeix i reprodueix segons una mateixa fórmula. Yuja Wang acumula prou motius i més per tenir confiança en si mateixa i en la seva tècnica. Una altra cosa, que potser caldria meditar, és si els resultats –per causa, paradoxalment, d’aquestes virtuts– no són excessivament previsibles i indiferenciats, tot eludint la impressió d’autenticitat.
L’absent Rachmàninov tampoc no ens va deixar, a la segona part, invocat subliminarment en la interpretació d’un compositor tan esquiu i misteriós com Aleksandr Skriabin. Va continuar la digitació atrotinada i furiosa, i puntualment edulcorada, excepte en el cas dels Dos poemes, op. 63 i de la Sonata Missa Negra, op. 68; peces en què Wang es va aturar per entreveure una mica la fascinant estranyesa que caracteritza el compositor. L’última obra programada, però, va suposar un retorn al desfici perquè sí, a la velocitat gratuïta i la dissolució estructural de l’obra, Islamey de Mili Balàkirev.
És obligat, finalment, fer esment del gran canvi que hi va haver de la primera a la segona part. Una cosa que –personalment– mai abans no havia presenciat: la pianista xinesa va reaparèixer després de l’entreacte vestida amb un modelet completament diferent. Precisament en ser irrellevant de cara a la interpretació musical, aquest fet adquireix una dimensió extraordinària. No sabem si la decisió és de collita pròpia o algú l’hi ha induïda. En qualsevol cas, és una decisió que no només distreu l’atenció d’allò important –la interpretació en si–, sinó que deixa entendre que, al cap i a la fi, potser el criteri sobre allò que és important ha canviat.
