L’òpera catalana: síntesi històrica
Jaume Radigales
Girona: Ficta edicions, 2022
L’editorial Ficta ha publicat un dels llibres clau en llengua catalana d’aquest 2022 i un dels més necessaris en el context musicogràfic hispànic. Ho ha fet com a conseqüència de la concessió del primer premi d’assaig i divulgació que el segell gironí va organitzar fa dos anys en col·laboració amb Joventuts Musicals de Catalunya. A L’òpera catalana: síntesi històrica, el professor universitari, investigador i divulgador Jaume Radigales (Barcelona, 1969) ha elaborat una monografia que, amb la seva habitual i intensa capacitat de treball, posa en ordre la creació operística d’arrel catalana des d’una perspectiva històrica positivista, però sense trair el que promet el títol i justificant el que planteja al pròleg. En aquest sentit, es tracta d’una aproximació prospectiva que desenvolupa tres segles i escaig de creació amb l’esment de prop de 150 títols, recollits en una taula cronològica final (pàg. 304-314), a la qual, per pura pedanteria, afegirem quatre absències contemporànies estrenades i enregistrades: El paradís de les muntanyes (1994) i Urbs (2009) de Jesús Rodríguez Picó, Sort! (2006) de Daniel Antolí i La maternitat d’Elna (2019) de Martí Carreras.
Foteses al marge, la voluntat de l’autor no és taxonòmica ni enciclopèdica, com ho prova el fet que el comentari de les òperes no segueix un patró, sinó que la informació es plasma en un tarannà expositiu més lliure i flexible sense manllevar la qualitat de ser un manual fàcilment consultable i amb caràcter pioner en la definició del concepte d’òpera catalana des de la perspectiva en què ho fa. D’aquesta manera supera amb escreix les aportacions anteriors, tant acadèmiques com divulgatives, que només havien abordat la matèria parcialment i omple un buit historiogràfic específic. Com és lògic, Radigales es nodreix d’un ampli ventall de fonts documentals que comprèn des de tesis doctorals fins a altres referents acadèmics, passant per opuscles i cròniques d’època (corroborant, per cert, l’esterilitat argumentativa de la majoria de crítics vuitcentistes sobre els paràmetres musicals d’una peça i la seva interpretació). Algunes d’aquestes matrius documentals són de coneixement obligat per als qui es moguin entre la musicografia i la musicologia, com és el cas de la tesi de l’òpera a Barcelona al segle XVIII de Roger Alier, dels volums de l’òpera a Espanya de Casares Rodicio, de les diatribes de Peña y Goñi sobre la música espanyola al segle XIX, de la Història de la música a Catalunya de Francesc Cortès o de les investigacions de Xosé Aviñoa sobre el Modernisme musical i de l’obra de Pahissa. Radigales les esprem afinant un discurs ben acotat, il·lustrat amb extractes i citacions freqüents i sense abusar de les notes a peu de pàgina, i així mateix servint-se d’una redacció fluida que optimitza una comunicabilitat planera amb un català actual i acurat. I, també, amb alguna espurna d’enginy, com en el bateig del darrer capítol (“Del Cobi al Covid”).
Dividit en sis grans blocs, enceta el marc temporal a partir de l’estrena cortesana d’Il più bel nome (1705) de Caldara i prossegueix per un segle XVIII que evidencia com Barcelona era homologada gràcies a l’òpera com a gran espectacle del moment. Prèviament emmarca l’estat de la qüestió determinant que l’òpera catalana ateny aquells títols nascuts sota el sistema de producció d’arrel catalana, independentment de la llengua vehicular del llibret, de l’origen del compositor i de l’estil musical. És a dir, “òpera catalana” són aquelles òperes pensades, produïdes i adreçades “a” i “per a” Catalunya. Quelcom que, tot i mantenir-se dins un historicisme positivista, no focalitza l’essència i la identitat de la manifestació artística en els seus trets fisiognòmics, sinó en el context social en què neix, tot integrant la història de la creació i de la recepció com a part de la reconstrucció del passat en tant que estructura estètica i social i no en tant que mera successió d’obres.
La seva definició d’òpera catalana no convencerà els qui, des d’una altra perspectiva, hi vegin reflectit l’oxímoron a la cerca de la identitat d’un art que es declara múltiple, heterogeni i canviant en la continuïtat ideològica musical, la influència d’aquesta en les eleccions estilístiques i la recepció en el seu context. En qualsevol cas, el plantejament de Radigales obre portes al debat acadèmic i una possible contraargumentació vindrà des d’aquest àmbit. Perquè el seu plantejament participa de la nova musicologia en tant que presenta un concepte propi d’història i replanteja temes de representació, identitat, apropiació i pràctiques com a eixos vehiculadors d’aquesta genealogia i prosopografia de tot un repertori que és també patrimoni d’una nació. Per això se li agraeix que no defugi alçar la veu amb un al·legat crític en què pentina les institucions i teatres del país per instar-les a superar la xacra o esport nacional de l’autoodi i el complex d’inferioritat respecte del nostre patrimoni (pàg. 303).
Entre els encerts, cal destacar la reivindicació de Morera, de Pedrell –sota el precepte d’òpera hispànica–, la focalització de la tasca del Festival d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, així com la dissecció d’alguns opuscles i manifestos estètics del moment que van ser objecte de debat: el de Josep Rius sobre els avantatges de la llengua castellana a l’òpera (de l’any 1840), el de Josep Freixes en defensa de la seva composició La figlia del deserto (1854) i, és clar, Por nuestra música (1891) de Pedrell. Sumem-hi el sorprenent interès d’haver consultat els dietaris del director teatral Ricart Salvat (1934-2009). O sigui que el llibre ofereix un panorama suficientment ric i divers, tot i que encaixonat per una extensió pactada amb l’editorial que resulta insuficient per a una temàtica com la que ens ocupa. Aquest fet condiciona, per exemple, la minsa aproximació al Granados modernista i no aturar-se en l’òpera Follet i, també, l’erm comentari a Tempesta esvaïda de Joaquim Serra, malgrat els substancials textos precedents de Francesc Cortès i d’un altre musicògraf sobre aquesta obra. Igualment, el capítol dedicat al segle XXI s’hauria haver desenvolupat amb més extensió, atès el nombre de títols compostos i estrenats; molts dels quals han estat objecte de reflexió i comentari per part de Radigales com a crític musical i expert dels nostres dies.
En relació amb el disseny, Ficta ha optat per no afegir imatges a una maquetació que juga amb un cos de lletra de tipologia rodona, còmodament llegible i que deixa respirar el text i, així, n’afavoreix una lectura àgil, rematada per annexos: una selecció discogràfica i de DVD, els índexs onomàstics i la llista de fonts consultades. Tot plegat posiciona aquest llibre com una eina de primera instrucció que sorprendrà, agradarà i interessarà a melòmans i afeccionats, a professionals i estudiants, i que hauria de sacsejar les voluntats de gestors i programadors culturals –especialment els que tenen càrrecs públics–, així com les d’altres d’especialistes, que haurien de començar a treballar en edicions crítiques de bona part d’aquest patrimoni. Anem tard, molt tard. A més, amb aquest nou llibre, Jaume Radigales es consolida com l’autor musicogràfic quantitativament més productiu en llengua catalana del que portem del segle XXI, juntament amb Manuel Capdevila i Font. Quelcom que tampoc és dir molt, si es considera l’escassa profusió en aquest camp i llengua. Però precisament per això cal reiterar l’enhorabona i recordar que aquesta és una de les primeres passes en el llarg i obtús camí de la normalitat cultural.
