TEMPORADA OBC. Siobhan Stagg, soprano; Sophie Harmsen, mezzosoprano; Werner Güra, tenor; Dietrich Henschel, baix/baríton; Cor Lieder Camera, Cor Madrigal (Pere Lluís Biosca, director), Cor de Cambra del Palau (Júlia Sesé, preparadora), Josep Vila i Casañas, direcció dels cors. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Salvador Mas, direcció. L. Van Beethoven: Missa Solemnis. L’AUDITORI. 7 DE MAIG DE 2022.
Arribàvem a aquesta esperada producció de la Missa Solemnis -una obra que sempre va precedida d’una aura d’excepcionalitat per les seves pròpies característiques i per les escasses oportunitats de sentir-la- pocs dies després de la presentació de les noves temporades de concerts i de saber que, al llarg del proper any, podrem escoltar-la altres dues vegades. Malauradament, la manca de coordinació entre els programadors del país que fa anys havia propiciat la coincidència en obres com la Segona simfonia de Mahler o la Novena simfonia de Beethoven segueix sense resoldre’s i ens regala ara tres versions en poc temps -ben contrastades, això sí- d’aquesta missa emblemàtica.
Salvador Mas, que ha dirigit l’obra una quinzena de vegades -una de les quals, en el seu comiat com a titular de l’OBC, precisament-, s’hi va tornar a enfrontar de memòria, fet que li va permetre dedicar tota l’atenció als nodridíssims cor i orquestra. Lluny d’intentar alleugerir el pes de l’obra amb tempi àgils, com han fet altres directors, la seva lectura va ser classicitzant, evocadora de la tradició dels directors històrics de Centreeuropa, on ell es va formar i on segueix treballant amb freqüència. D’altra banda, no es pot negar que el seu gest, meridianament clar, escau a l’obra i transmet seguretat als intèrprets, fet que és especialment d’agrair en una partitura intricada com aquesta. Mas també va permetre breus descansos d’apenes un minut de durada a mesura que l’obra anava avançant -és a dir, pràcticament entre tots els moviments, excepte entre el “Kyrie” i el “Gloria”-.
La gran massa coral, formada per la unió del Cor Madrigal, el Cor Lieder Camera -en l’última actuació abans de la seva dissolució- i el Cor de Cambra del Palau de la Música -que s’havia atrevit a fer la Missa en solitari fa uns anys-, va resistir amb nota des de les temibles fugues del “Gloria”, a les quals s’arriba amb les veus encara relativament fresques, fins als últims compassos de l’”Agnus Dei”. El “Credo” va propiciar els primers moments de recolliment i un cert caire cambrístic, que es van repetir, entre d’altres, al sublim “Benedictus” al qual va contribuir la inspiradíssima concertino amb un excel.lent i bellíssim solo. Amb tot, la combinació de l’escriptura vocal i l’acústica de la sala no facilitaven la comprensió del text que, sortosament, era projectat a la paret frontal.
El quartet solista va donar, en conjunt, bones prestacions. Van destacar lleugerament les dues veus femenines que també, per disposició espaial, ho tenien més fàcil per superar la massa orquestral.
Una dotzena de cantaires i uns quants membres de l’orquestra van optar per fer servir la mascareta.
El resultat global va ser satisfactori i L’Auditori, lluny de ser ple, va aplaudir amb ganes aquest nou esforç per traduir una de les partitures més singulars del repertori clàssic amb tota la seva bellesa, exigència i complexitat.
