PALAU PIANO. Josep M. Colom, piano. Ludwig van Beethoven: Sis bagatel·les, op. 126. Sonata núm. 30, en Mi major, op. 109. Sonata núm. 31, en La b major, op. 110. Sonata núm. 32, en Do menor, op. 111. Josep M. Guix: Stella. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE FEBRER DE 2019.
La transcendència que es revela dins del corpus integrat per les tres darreres Sonates per a piano de Beethoven ha suposat per als pianistes un dels reptes més complexos que poden afrontar de tota la literatura escrita per a l’instrument. Les dificultats per aspirar a quadrar el cercle d’aquestes tres obres a nivell interpretatiu s’assoleix amb una dedicació aprofundida després de molts anys de bagatge, amb un esforç herculi dirigit no solament a poder sortir airós dels trinats impossibles, de les fugues, dels constants canvis de caràcter que obliguen a una varietat ingent d’articulats, de lligats, d’atacs dels acords…, sinó a la profunda comprensió musical de la composició. Escrivia el gran pianista Jörg Demus referint-se a les darreres Sonates que Beethoven “depura de l’obra tot allò superflu, aleatori, banal”. I certament el pianista no es pot permetre un sol instant de dispersió, tot ha de ser conseqüent per respectar aquesta arquitectura monumental i fer-ne emergir tota la densitat musical concentrada emprant la riquesa d’escriptura que emana d’aquestes obres.
Josep M. Colom tornava al Palau per presentar-nos la seva proposta –enregistrada discogràficament i de recent publicació amb el segell Eudora–, en què cadascuna de les Sonates anava preludiada per dues Bagatel·les de l’opus 126. Adreçant-se al públic va justificar amb referències històriques interessants la manera de confegir el programa, un aspecte d’originalitat que porta la signatura de Colom, mostrat a tall d’exemple quan va oferir al Palau un recital intercalant “Preludis” d’El clave ben temperat amb Estudis de Chopin. I Colom des dels primers compassos de la Bagatel·la núm. 5 va entrar dins l’univers del darrer Beethoven, amb els seus moments heroics, amb la reflexió més aprofundida i curosa en el tractament. El seu enfocament resultava tremendament romàntic i personal: temps lents molt dilatats i passatges afrontats a un tempo vertiginós convivien per crear un tot conseqüent i tancar una vegada i una altra un cercle del qual no escapava res transcendental i en el qual no hi havia cabuda per a efectes superflus. Va estar admirable en la interpretació de l’“Adagio” i “Allegro ma non troppo” de la Sonata op. 110, en el dolente i les fugues de la Sonata op. 109 i sublim en l’arietta amb què es clou aquest cicle monumental.
Les referències expressives que Beethoven explicita a la partitura –com en l’“Andante” de l’opus 109, “Cantant molt, amb un íntim sentiment, a mitja veu”– venien reforçades amb una varietat de matisos bellíssims i plens de personalitat, sempre amb un ús delimitat i acurat del pedal per provocar el punt just de ressonància. Era un plantejament que cercava un missatge ple de bellesa, d’interioritat i poètica; a moments evocava la desesperació, però tendia a pouar en els efectes més delicats, ombrívols i reflexius que emergeixen una vegada i una altra d’aquestes pàgines que estan a punt de celebrar –com recordava el propi pianista– els seus dos-cents anys. El programa també va incloure a l’inici de la segona part la bellíssima Stella de Josep Maria Guix, una obra breu en què els arpegiats i l’originalitat harmònica s’inspiren en la Cantiga número 100 d’Alfons X el Savi. Colom va rebre un reconeixement unànime d’un públic que havia assistit a una visió personal, reflexiva i preciosista d’aquestes pàgines beethovenianes.
A diferència de Sokolov, que després de cloure el seu recital amb la Sonata op. 111 al Palau dos anys enrere va oferir fins a sis repeticions, Colom –tot i reconèixer que després d’aquesta obra no hi ha res més a dir i va seguir, doncs, la línia de Brendel, que la catalogava com “un preludi del silenci”– va oferir de nou la delicada Bagatel·la núm. 5, un retorn a l’inici per tancar i quadrar elegantment un cercle dibuixat amb un traç exquisit.
Imatge destacada: Josep M. Colom (foto d’arxiu)
