Palau 100. Real Filharmonía de Galicia. Jack Liebeck, violí. Dir.: Antoni Ros Marbà. Weber: Oberon (obertura). Gerhard: Concert per a violí i orquestra. Schumann: Simfonia núm. 1, “Primavera”. Palau de la Música. 7 de novembre de 2011.
Per Lluís Trullén
L’any 2000 el director Antoni Ros Marbà agafava la titularitat de la Real Filharmonía de Galicia, una orquestra fundada el 1996 i que havia tingut fins aleshores com a director Helmuth Rilling. Instrumentistes de primer ordre (alguns procedents de l’Europa de l’Est), equilibri en totes les seccions i un treball persistent i sòlid durant més d’una dècada han erigitla Real Filharmoníaen una de les més destacades orquestres espanyoles. Ros Marbà és un profund coneixedor del repertori operístic, de la música del segle XX (de la qual sempre ha estat un defensor) i del repertori simfònic romàntic. Però a més, el mestre Ros Marbà coneix a la perfecció una sala com el Palau de la Música Catalana, on ha dirigit en desenes d’ocasions. En el programa presentat en la temporada Palau 100, confluïen doncs tres aspectes primordials per poder explicar el que finalment fou l’èxit de la interpretació: una orquestra de la qual és titular des de fa més d’una dècada, un repertori integrat per una obertura operística, un concert del segle XX i una simfonia romàntica, i el coneixement fins al més mínim detall de l’acústica de la sala. Una feliç confluència a la qual només va mancar major afluència de públic, debat electoral televisat al marge.
L’obertura Oberon va donar el punt de partida al concert i s’hi van poder copsar les característiques d’una orquestra robusta, brillant, d’una corda pletòrica i un metall i unes fustes sempre tamisades que recreaven les atractives melodies de Weber amb una lluminositat i brillantor inqüestionables. La sonoritat forta mai no va resultar estrident, la majestuositat sempre suplia un excés de sonoritat i la coherència del discurs ens permetia submergir-nos en el món màgic que el compositor romàntic alemany va crear en la que va ser la seva darrera gran composició. La brillantor de Weber va donar pas a la interpretació d’un dels concerts de violí més complexos i que pocs solistes tenen en repertori. El compositor Robert Gerhard va llegar amb el Concert de violí una obra magistral durant els seus primers anys d’exili londinenc. Una obra amb unes textures orquestrals potents, amb una força punyent, amb un discurs en què la influència del seu mestre Schönberg, de les arrels populars catalanes (tan sovint presents en la seva obra) són recurrents en el discurs. Però per sobre de tot, el treball del solista, sotmès a mil i una complexitats tècniques (tal com s’esdevé en el Concert de Bartók, en el de Bruch o en el Concert a la memòria d’un àngel de Berg) afronta com a màxima complexitat la força del seu contingut. Jack Liebeck, amb un Guadagnini de 1785, en va oferir una versió oberta, brillant, plena de profunditat i amb una exposició de recursos tècnics constants. Una versió cohesionada amb la força de l’orquestra en què les diverses textures sonores creaven una simbiosi sonora perfecta que sempre beneficiava la claredat del discurs. Un Concert excepcional, amb un segon moviment sublim per la seva sensibilitat, un tercer ric en referències a diferents motius rítmics i melòdics, però que malgrat el seu eclecticisme temàtic sempre guarda el segell inequívoc de Robert Gerhard. Ja fora de programa, la transcripció de Recuerdos de la Alhambra de Tàrrega per a violí sol va servir per constatar el gran virtuosisme del jove Jack Liebeck i la calidesa sonora del Guadagnini amb què interpreta.
Com a darrera obra del programa, la brillant Simfonia núm. 1 de Schumann, una obra escrita i estrenada el 1841 i que la frescor “primaveral”, la radiant lluminositat de la tonalitat de Si bemoll major i l’espontaneïtat dels temes melòdics que manifesta, converteixen en una partitura sempre agraïda per al públic. Una versió brillant, exultant, mai excessiva en la sonoritat, matisada en tots els registres, va permetre fruir d’una interpretació que feia justícia a aquesta obra de riquesa lírica inqüestionable. Ros Marbà i la Real Filharmonía se sentien a gust amb el lirisme de Schumann, amb els suggestius diàlegs de l’“Scherzo”, la majestuositat de l’“Allegro” inicial o la sensibilitat que desprèn el “Larghetto”. La naturalitat interpretativa fruit de la professionalitat i del gran treball previ expliquen, doncs, una part de l’èxit de la versió. Com a cloenda, el darrer moviment de la Simfonia núm. 35, “Haffner” de Mozart, un epíleg lluminós i radiant per a un concert que ens va permetre escoltar una orquestra fantàstica i retrobar-nos amb la direcció del mestre Ros Marbà.
