D’uns vint anys ençà l’afany de renovació del format de concert en la música clàssica és molt evident, i diria jo que s’ha desenvolupat d’una manera exponencial. Ja van quedant enrere els temps en què el terme “música seriosa” n’era la definició per antonomàsia. Avui dia a molts concerts ens trobem peces de caire humorístic, bromes amb les quals el mateix intèrpret ens fa gaudir, un repertori innovador que s’acosta i que col·labora sense complexos amb altres gèneres (jazz, pop, folk, flamenc…) i, fins i tot, podem delectar-nos amb versions lúdiques de peces orquestrals molt conegudes. Un exemple d’això últim és el conegut com El vol del borinot de Rimski-Kórsakov que proposen el clarinetista Martin Fröst i la soprano Manela Ernman, adornat amb una coreografia enlluernadora i humorística.
Aquestes són només algunes de les vessants que podem veure als escenaris; i he dit bé, “veure”, i no “escoltar”, ja que la música en viu o que veiem en vídeo té una diferència significativa respecte de la radiofònica o fonogràfica; l’intèrpret a l’escenari és un actor més, amb totes les seves implicacions i conseqüències, i amb l’actitud i els moviments expressius, facials i corporals pot fer que la comunicació amb el públic sigui molt més intensa. Us en faré cinc cèntims: podem veure molts músics que es submergeixen en els diferents caràcters de la música, ja sigui extraversió (dansa, alegria, joc, energia, dramatisme, solemnitat…) o introversió (contemplació, ensonyament, misteri, tristor…); o bé contrastant els sobtats canvis de caràcter que sovint es produeixen provocats per la dinàmica, l’harmonia o dissenys molt diferenciats; o bé veiem aquests intèrprets “vivint” amb el gest i l’expressió facial el caràcter que té el “silenci musical” en les diferents situacions: interrogació, contemplació, sorpresa, dramatisme, apassionament…
És colpidor veure la gran energia i l’apassionament que descarrega el pianista nord-americà André Watts quan interpreta la Sonata de Liszt, que precisament està encapçalada per un “Allegro energico”. És molt engrescador veure tocar el concertino de l’Orquestra de Verbier, Giovanni Guzzo, mentre somriu contagiosament i es belluga d’una manera ostentosa a la seva cadira gaudint de la peça Let’s be happy de Giora Feidman, com també ho és veure la soprano Cecilia Bartoli i tot el conjunt I Barocchisti quan interpreta “Più non v’ascondo” de la òpera Tassilone, del compositor Agostino Steffani. El pianista Piotr Anderszevski ens mostra que molta música està basada en la dansa, en veure’l “dansar” al piano quan interpreta Bach i Szymanovski. Hi ha també molta música contemplativa, i és una imatge meravellosa veure pianistes, com ara Lang Lang o Martina Filjak, mirar cap a dalt per escoltar el refilet de les aus canores; i veiem adoptar la mateixa actitud davant de la música celestial. Això sí, per aconseguir totes aquestes prestacions, cal que l’intèrpret tingui totalment obert el canal de comunicació i sense que hi hagi cap obstacle entre el seu cos i el públic, com podria ser un faristol, una partitura, uns cabells que amaguin el rostre o, fins i tot, un altre músic que es situï a l’escenari al seu davant.
Per un altre costat, els intèrprets s’atreveixen cada vegada més a evidenciar gestualment la música humorística de compositors com ara Mozart, Haydn, Beethoven o Rossini. Fins i tot el pianista Alfred Brendel ha elaborat un DVD per parlar d’aquest tema, amb demostracions al piano. Ell i altres pianistes, com András Schiff o Krystian Zimerman, considerats tots ells com a músics “seriosos” de referència, no tenen cap mirament a traslluir amb el seu cos aquestes pinzellades d’humor; per exemple, Zimerman ens mostra amb la seva cara de sorpresa l’arribada de la “cadència trencada” (que és un petit engany del compositor) al final d’una Sonata de Mozart, circumstància que fa somriure notòriament el públic; Simon Rattle i Barbara Hanninghan aprofiten el caràcter histriònic de Misteris del macabre de Ligeti per inventar-se alguns gags humorístics, i el clarinetista Richard Stolztman i el violinista Gilles Apap aprofiten les cadències d’algun Concert del seu instrument amb orquestra per improvisar d’una manera lúdica. Fins i tot la figura del músic humorista ja no es veu com una raresa, sinó que l’arribada cada vegada més abundant d’intèrprets que trien aquesta modalitat ho ha normalitzat. N’és un el duo Igudesman & Joe, amb el qual col·laboren altres músics de gran prestigi.
Quan la música és clarament dialogant, és gratificant veure “conversar” els músics d’un grup de cambra, com ho fan, per exemple, els germans Del Valle tocant el piano a quatre mans; i en el moment en què un dels músics dona el relleu sonor als altres, podem veure en bona lògica com el primer resta “vivint” la música que interpreten els seus companys, la qual cosa podem denominar “vivència d’espera”; és meravellós veure-ho fer a Mitsuko Uchida, que segueix amb tota la intensitat del seu cos els membres de l’orquestra i el director, com per exemple en la introducció del Concert per a piano i orquestra núm. 20 de Mozart; precisament la pianista japonesa també manifesta la seva gran musicalitat en “viure” intensament el caràcter alegre del Concert núm. 17, que fins i tot exhibeix amb escreix quan surt corrent de l’escenari just en acabar el concert, en total coherència amb la música que ha interpretat. Un altre exemple colpidor de “vivència d’espera” és quan en finalitzar la cadència del primer moviment del Concert per a piano i orquestra de Grieg, Khatia Buniatishvili treu molt parsimoniosament les seves mans del teclat i resta completament en un estat de somnolència per anar despertant d’aquest somni quan l’orquestra n’enceta el disseny final; és un moment màgic. I per acabar aquest tema, vull fer esment d’una trompetista catalana, Mireia Farrés, ja que és fantàstica la manera que té d’esperar mentre el pianista toca la introducció d’El paño moruno de Falla: hi fa un acompanyament rítmic colpejant amb els dits la trompeta, com si fos un instrument de percussió, tot mostrant la seva coherència musical.
La coreografia a dalt d’un escenari o en un vídeo de promoció, que implica il·luminació especial i moviments dels músics, és una altra tendència de la música clàssica, i ho pot fer des d’un grup de cambra que tingui mobilitat, com és el cas d’un quintet de vent o bé fins i tot una orquestra. També és sorprenent la creació de nous instruments musicals, generalment d’un caràcter lúdic i divulgador; per exemple, el teclat gegant per tocar amb els peus, els gots de vidre que han de ser fregats pels dits, o les objects volants d’invenció francesa, una mena de bastons que es colpegen els uns contra els altres, tot resultant una afinació diferent segons la llargada.
També com un mitjà d’arribar a nous públics, i a vegades de manera multitudinària, la música clàssica s’atreveix a sortir dels recintes emblemàtics habituals i se’n proposen nous espais de concert, com són les petites sales dels museus o els amplis recintes a l’aire lliure; o fins i tot els carrers de la ciutat, a vegades aprofitant esdeveniments concrets, com la celebració d’algun concurs de piano o del Dia Internacional de la Música. La diversificació del vestuari, en sintonia amb el lloc del concert o l’esperit de l’obra interpretada, també està a l’ordre del dia.
Sense pretendre haver fet una llista exhaustiva, aquestes considero que són les principals tendències que fan que la música clàssica es mantingui “viva” a la societat, malgrat la ja crònica poca consideració dels mitjans de comunicació generalistes. Els intèrprets estan fent un gran esforç per acostar-se i captar nou públic, però ara resta veure la seva receptivitat respecte d’aquestes propostes. La pilota està a la seva teulada.
Imatge destacada: Barbara Hannigan i Simon Rattle. (c) Simon Jay
