ORQUESTRA SIMFÒNICA SANT CUGAT. Elisabet Franch, flauta. Dir.: Salvador Brotons. Obres de Von Suppé, Mendelssohn i Dvořák.. TEATRE-AUDITORI DE SANT CUGAT VEL VALLÈS. 22 DE NOVEMBRE DE 2019.
La pluja desfermada d’una nit de novembre no desanimà els qui esperaven el retorn d’una santcugatenca il·lustre. Feia dies que totes les entrades estaven venudes per presenciar la tornada d’Elisabet Franch, primera flauta de l’Orquestra Simfònica de Tianjin (la Xina), i l’aforament es mantingué complet a pesar de les inclemències meteorològiques. La intèrpret, que els últims anys ha rebut alguns dels premis més importants per al seu instrument a nivell internacional, també va formar part del programa Rising Stars. Un programa exclusiu que promou la carrera de talents destinats a oferir experiències d’alta intensitat al públic dels principals auditoris. De fet, la flautista ha actuat al Teatro alla Scala de Milà, a la Filharmonia de Sant Petersburg i al Carnegie Hall de Nova York.
Elisabet Franch podria haver programat un Concert per a flauta de Mozart, en la visita a la seva ciutat natal, i segurament hauria collit les mateixes ovacions, durant i després del concert, quan es va acostar a saludar, tot demostrant una proximitat encomiable. En lloc de conformar-se, va assumir el repte inherent a tot retorn –llargament anhelat per amics i melòmans– programant una conegudíssima peça, el Concert per a violí en Mi menor de Felix Mendelssohn, que en la transcripció per a flauta es transforma en un exercici fascinant de prestidigitació, que requereix d’una coordinació amb els llavis certament insòlita, que hom diria d’un altre món. En l’acabament rodó de frases endimoniades es va poder veure la solista agafar aire amb un gest d’expressiu soulagement. Pensem en la velocitat assolida al tercer moviment, però també en l’acolorit frenesí dels arpegis –originalment cops d’arc– al final del primer moviment, tot just sortint de la cadència. En efecte, semblen abocar la solista a una voràgine que amenaça deixar-la sense alè. No oblidem una obvietat: la respiració es condició indispensable de vida. I, no només això, el seu control permet gestionar la realitat interna de la persona, en aquest cas “externalitzada” per Franch, que actualitza amb l’instrument de vent la sensibilitat compositiva de Mendelssohn.
El paroxisme de l’expressivitat és celebrat en aquesta trepidant transcripció de l’opus 64 mitjançant l’alquímia que fusiona la respiració pròpia amb timbre, color, melodia i temps. El Concert és conegut per la frase enunciada d’inici, que s’anirà retrobant i amplificant per l’orquestra fins al seu final. El juliol del 1838 el compositor alemany va escriure al seu amic Ferdinand David: “M’agradaria escriure un Concert per a violí per a tu el proper hivern. Tinc un en Mi menor rondant-me pel cap, el començament del qual no em deixa en pau”. Es tracta d’una melodia pregnant, que gustosament s’instal·la en la memòria auditiva. Aquesta preuada “fixació” –no gens senzilla d’aconseguir– s’explota intensivament en la versió per a flauta. L’alè de la fusta, xiuxiueig subtil o carnós, permet transmetre incerteses sota la forma del sospir i, per descomptat, també alegries, que flueixen a borbolls. En definitiva, tota una gamma d’afectes connectada amb l’experiència de la pròpia vida, la manera com s’inspira i s’expira. Un batec que aporta autenticitat a aquella coneguda obra i la vivifica genuïnament, inclús no havent estat pensada per a aquell instrument.
La respiració ampla de l’“Andante”, que avança majestuós, coneixerà un episodi així mateix reptador per a la solista en adaptar les dobles cordes de la versió per a violí aplicant una mena de vacil·lació ben mesurada, a força de notes brevíssimes i íntimament lligades. L’acompanyament orquestral d’aquest fragment, que originàriament pot passar una mica desapercebut, promou un moment de comunió entre les ànimes concertades. Molt més recordat, potser pel seu caràcter festiu, és el finale, que comença com a “Allegretto non troppo”, gairebé en to de lament, per derivar en “Vivace”. El toc de percussió i metalls cridarà a la celebració, i l’instrument solista deslligarà un episodi de l’altre amb un feliç lliscar entre notes. Aquest juganer punt d’inflexió funciona a la perfecció amb la flauta, i el caràcter lluminós del moviment últim, comparable en esperit al “Saltarello” de la Italiana o al món màgic del Somni d’una nit d’estiu (per a alguns, aquell scherzare és el millor que ens ha deixat Mendelssohn), esbossa un somriure inevitable en l’oient, complagut pel nou interès que revela la transcripció d’una obra popular, i sobretot per l’excepcionalitat de la interpretació.
L’Orquestra Simfònica Sant Cugat, sota la direcció de Salvador Brotons, es va mostrar còmplice i participativa. Va ser més que agradable veure-la compromesa, no exercint de mera espectadora de les aventures solistes. És cert que aquest Concert sembla reclamar el diàleg sota la forma d’una confrontació amable i de l’apassionada retrobada de conjunt i solista, però és no menys cert que existeix en certs conjunts la tendència a renegar del protagonisme i deixar-lo en mans del virtuós de torn. No cal dir que, d’una banda, la presència de Franch havia de rebre aquest tractament –el de figura de referència, per sobre dels altres músics– i, en efecte, la seva mera presència escènica, embolicada en una tela de vermell fulgurant, captaria l’atenció del més distret. Però, d’altra banda, la determinació i el poder de les seves intervencions havien de destacar –i destacaren, tant més valuoses– en contrast amb un teixit orquestral ben travat i decidit, que gaudiria d’un protagonisme complet en la segona part, amb la popular Simfonia del Nou Món d’Antonín Dvořák, després d’haver inaugurat el concert amb l’animosa obertura de La cavalleria lleugera, obra de Franz von Suppé.
Salvador Brotons, atent als progressos del conjunt, gesticulant en les ocasions que precisaven matís o èmfasi, va demostrar amb fets el que havia transmès viva voce, en una breu al·locució, a l’inici de la segona part. No només per revelar-nos algunes dades de la trajectòria de la solista –desconegudes per molts, per exemple, que va començar tocant la viola–, sinó en advertir com i quant havia treballat l’orquestra les obres. La versió de l’última Simfonia de Dvořák va confirmar el compromís esmentat. Fou convincent per la seva solidesa, tot manifestant fins i tot un cert inconformisme dels músics, qui sap si contagiats per l’esperit d’Elisabet Franch. La qüestió és que van preferir llançar-se i oferir una interpretació apassionada –d’acord amb l’expressivitat romàntica– a romandre en un equilibri confortable i asèptic. A la vida tot són eleccions –conscients o no–, però sembla més interessant assumir el risc en lloc de preocupar-se principalment per no desentonar.
Si hi va haver algun desajust puntual, o si en algun cas el control de dinàmiques va donar a conèixer aspectes de la partitura de Dvořák poc habituals, es produí a conseqüència d’una aposta que és sempre guanyadora. Gaudir interpretant, viure amb passió la partitura –des de la formació i el rigor evidents en els intèrprets– garanteix així mateix el gaudi de la majoria d’espectadors. Per conegudes que siguin les melodies de Dvořák, evocadores de la pionera exploració de territoris a Amèrica del Nord i de la tradició folklòrica de la seva Bohèmia natal (que trobem en Smetana en termes molt semblants), van refulgir com per primera vegada al Teatre-Auditori de Sant Cugat, assimilades de molt bon grat. L’oient pogué experimentar la convivència no gens problemàtica de lirisme i vehemència, amb declamacions solemnes dels metalls o soli de les fustes, sense que en cap cas la secció de cordes quedés enrere. Al contrari, va ser palesa la seva voluntat de liderar aquella incursió en territoris remots des de l’“Adagio-Allegro molto” inicial.
El moviment d’obertura, temàticament ric i molt contundent –verdadera declaració d’intencions–, és seguit per un “Largo” expressiu, presentat pels vents i protagonitzat per corn anglès, que acostuma a interpretar un dels dos oboès, sens dubte una de les pàgines més belles escrites per a aquell instrument. Apareixerà un segon tema en aquest moviment lent, no menys delicat, que enllaçarà amb la flauta i al qual seguirà un caminar en pizzicato de la corda. Hi haurà una reminiscència a les aventures del primer moviment, i un retorn al primer tema del segon moviment, i fins i tot espais per a un silenci repetit, que Brotons marcà amb eloqüència. No acaben les sorpreses en una obra simfònica que abunda en la “maledicció de les Novenes” (després de Beethoven, ni Schubert, Schumann, Mendelssohn, Brahms, Bruckner o Mahler superarien aquest nombre), i que celebra precisament l’obra del de Bonn en el seu “Scherzo”, amb una cita evident al segon moviment de la Novena. El ple rendiment de l’orquestra arriba llavors al seu cim… o això sembla. Ja que l’“Allegro con fuoco” de cloenda, que reclama passatges de mèrit interpretatiu, seria encara assumit amb passió per l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat. Molt exigida al llarg de la nit, va oferir una mostra meravellosa del nivell que pot assolir i deixant un altíssim grau de satisfacció entre els presents.
Imatge destacada: © Mané Espinosa
