LA VIOLACIÓN DE LUCRECIA (DONDE HAY VIOLENCIA, NO HAY CULPA). José de Nebra i Nicolás González Martínez. Versió de Rosa Montero. María Hinojosa Montenegro, Carol García, Marina Monzó, Judit Subirana, cantants. Borja Luna i Manuela Velasco, actors. Ensemble Los Elementos. Alberto Miguélez Rouco, director i clavecí. Rafael R. Villalobos, direcció escènica i vestuari. Emanuele Sinisi, escenografia. Felipe Ramos, il·luminació. TEATRO DE LA ZARZUELA (MADRID). 28 DE MARÇ DE 2023.
El Teatro de la Zarzuela va emprendre ja fa un temps la recuperació del patrimoni de l’aragonès José de Nebra (1702-1768), un compositor que va viure la transició entre el Barroc i el Classicisme, el qual, mentre que a la cort dominaven els autors italians, ell ho feia a les sales públiques. El teatre, situat a la recentment batejada Plazuela Teresa Berganza, va començar aquesta recuperació amb dues obres menors i va continuar amb la sarsuela Iphigenia en Tracia, malauradament en una producció poc reeixida. En una progressió positiva, però no del tot assolida, ara ha presentat La violación de Lucrecia –estrenada el 1744 amb el títol de Donde hay violencia, no hay culpa– dos-cents setanta anys després de la darrera representació el 1753.
El nou títol s’explica perquè va d’això, de la violació de la matrona romana abusada per Sexto, la qual cosa porta al suïcidi de la víctima per salvar l’honor del seu marit, Colatino, segons que referia Titus Livi a la seva monumental història de la Roma antiga. També s’explica perquè aquesta és una versió que ha suprimit els recitatius originals de Nicolás González Martínez per uns textos de l’escriptora Rosa Montero amb voluntat d’actualitzar el missatge, que ja era avançat per l’època, des del feminisme contemporani amb perspectiva de gènere vituperant el patriarcat.
Per fer-ho ha inventat un nou personatge que situa en el present, Espíritu de la Leyenda de Lucrecia. És la narradora que explica els fets i interpel·la els personatges, paper interpretat per una actriu. I aquest és el problema d’aquesta recuperació. La idea és bona, però falla en la plasmació. Els textos, amb voluntat alliçonadora, a més de llargs, farcits de dades innecessàries i de repeticions, són d’un simplisme aclaparador. Tot plegat perjudica, i molt, el fluir de la sarsuela.
Com en la versió de Nebra, només hi canten quatre personatges. Són els de Lucrecia, Colatino, Tulia (bojament enamorada del prepotent, maltractador i violador Sexto) i Laureta, la criada de la protagonista. Els onze personatges que intervenien en l’original sense cantar han quedat reduïts a dos, el de Sexto i el de l’esperit de la víctima, de nova creació. Es mantenen les dues jornades originals en què es divideix l’obra.
Musicalment, la sarsuela de Nebra respon al gust barroc de l’època anunciant en alguns moments el classicisme, amb números molt ben concertats. La partitura està escrita en l’estil dominant a Europa, que era l’italià, però introdueix elements dels balls populars, com ara seguidilles, fandangos o jotes. Com que no hi havia obertura, el director Alberto Miguélez Rouco n’ha creat una basada en unes altres dues sarsueles de Nebra. També hi ha afegit algunes formes a partir de les Suites per a clavecí de l’aragonès, i unes fanfares, algunes més encertades que d’altres, sobretot pel que fa a l’execució. Les trompes sempre són un perill. A les parts cantades s’ha mantingut el text que González Martínez va escriure per a Nebra.
Aquesta Violación de Lucrecia té una posada en escena dramatúrgicament molt eficaç, firmada per Rafael R. Villalobos, i visualment molt atractiva, amb una escenografia d’Emanuel Sinisi, el seu col·laborador habitual. L’acció passa en un palau romà en ruïnes, amb restes d’elements de pedra del passat i un gran forat al sostre, que està sent reformat als nostres dies i indicant potser l’esperança d’un futur millor. La primera jornada està dominada per la reproducció gegantina de la fotografia acolorida de Luigi Ontani, Lapsus Lupus, amb la lloba que va alimentar Ròmul i Rem, fundadors de Roma. A la segona jornada, el que domina és la banyera de Lucrecia, que serà l’escenari de la violació. El vestuari elegant porta la firma de Villalobos.
El jove director gallec Miguélez Rouco (també contratenor) s’està convertint en el gran expert en la música de Nebra. El 2018 va fundar l’Ensemble Los Elementos en col·laboració amb la Schola Cantorum Basiliensis per enregistrar amb instruments d’època una altra sarsuela del compositor, Vendado es Amor, no es ciego. També junts van enregistrar Donde no hay violencia, no hay culpa el 2021, i amb aquesta mateixa formació de vint-i-tres membres ha dirigit La violación de Lucrecia des del fossat del Teatro de la Zarzuela. La seva direcció és viva, amb contrastos ben marcats i revelant el coneixement del temperament de la música barroca.
El repartiment vocal estava format per tres veus catalanes i una de valenciana, la de la soprano Marina Monzó, que va fer una Tulia d’impacte. El paper de la dona constantment humiliada per un pocavergonya maltractador de qui, malgrat tot, continua enamorada, té una exigència vocal i actoral que la cantant va satisfer plenament. La també soprano María Hinojosa en el paper protagonista de Lucrecia va anar de menys a més per acabar emocionant amb el seu plany final. Les mezzosopranos Carol García com a Colatino i Judit Subirana en el paper de Laureta van cantar molt bé, però amb poca gràcia interpretativa. En el cas de la primera, la idea dramatúrgica no li donava massa possibilitats de moviment en tractar-se d’un marit tirant a pusil·lànime que no vol comprometre el seu futur polític. Pel que fa a Subirana, el paper de la serventa espavilada sí que reclamava dosis de comicitat. L’actriu Manuela Velasco interpretava l’Esperit de Lucrecia amb una gran entrega, mentre que el paper de Sexto, interpretat per l’actor Borja Luna, molt present a l’escenari, era un paper pràcticament mut.
Resumint, una oportunitat excel·lent de conèixer la música de José de Nebra, ben escenificada i força ben interpretada, per bé que malauradament llastada per una voluntat didascàlica massa primària. Tanmateix, es va donar la ironia que en una llotja seia Plácido Domingo rebent lliçons sobre abusos sexuals durant gairebé tres hores.
Imatge destacada: (c) Elena del Real / Teatro de la Zarzuela.
