INTÈRPRETS CATALANS. Laia Masramon, piano. Obres de Schubert, Mompou i Guinovart. PETIT PALAU. 7 DE MARÇ DE 2018.
Per Lluís Trullén
Si una característica pot definir el pianisme de Laia Masramon, aquesta seria la recerca constant del bon gust en la interpretació. Aquest pianista nascuda a l’inici dels anys vuitanta a Santpedor va tornar al Palau per oferir a la sala del Petit Palau un recital dedicat a Schubert, Mompou i Guinovart. La pianista catalana que va debutar als deu anys amb el Trio de Barcelona, va oferir el primer recital als onze, va actuar amb l’OBC sota la batuta de Lawrence Foster als quinze i que amb disset va debutar al Palau sota la direcció de Jean-Bernard Pommier, ha anat polint un estil interpretatiu que porta un indiscutible segell personal. La seva estreta vinculació amb el pianoforte els darrers temps va repercutir en la seva visió de la sublim Sonata D. 960 de Schubert, el testament sonatístic del compositor, en què les sonoritats delicades, intimistes, com si d’un lied es tractés, van prevaler per sobre de l’apassionament i la vehemència. Visió que cercava el vessant poètic i reflexiu i que defugia el vigor i l’aparatositat confrontada amb una qualitat musical plena de subtilesa malgrat que en certs moments del primer i el darrer moviments la memòria va ocasionar-li algun entrebanc, resolt, però, sense problemes. Va trobar-se molt còmoda interpretant el primer quadern de la Música callada, recreada amb el control just de les ressonàncies, atenent a les sonoritats que produeixen aquells acords metàl·lics tan “mompounians” i, per descomptat, a l’equilibri entre les veus sota una atmosfera calmada i plàcida sempre adient amb l’entorn estètic d’aquesta sublim obra de Mompou.
Després de crear aquest entorn màgic va endinsar-se en la Sonatina sobre temes de Mompou d’Albert Guinovart. Les harmonitzacions construïdes amb grans arpegis, rica en acords i sempre curosa amb el sentit essencial de les referències temàtiques que pren de Mompou construeixen una partitura brillant i refinada en la qual Masramon es va trobar especialment còmoda interpretant-la. Música que va transcórrer amb el punt just de virtuosisme, de lirisme i de delicadesa, transmesa amb una qualitat tècnica i musical excel·lents. Per cloure el concert, les Estampes del propi Albert Guinovart, obra que va compondre en commemoració dels cent cinquanta anys del naixement de Debussy i que ara, en commemoració del centenari de la mort del compositor francès, Laia Masaramon va incloure al recital. Partitura bellíssima, de grans complexitats tècniques –resoltes a la perfecció per la pianista catalana– i de la qual, tal com va passar en les obres de Mompou, va saber copsar l’essència i l’atmosfera. Les harmonies dotades d’un color especial, les escales melòdiques, els acords revestits amb novenes, la vistositat dels seus arpegis, tot creava aquell mar de colors màgics que Guinovart va plasmar magistralment traspuant l’essència de la música de les Estampes de Debussy. Per cloure el recital, i ja fora de programa, el delicadíssim Nocturn en Do sostingut menor, op. pòstum de Chopin, un punt final ple de sensibilitat del tot adient amb el caràcter del concert.
