L’AUDITORI ANTIGA. EL SO ORIGINAL. Le Concert des Nations. La Capella Nacional de Catalunya. Lina Johnson, soprano. Olivia Vermeulen, mezzosoprano. Martin Platz, tenor. Manuel Walser, baríton. Jordi Savall, director. Beethoven: Missa Solemnis. L’AUDITORI. 18 DE MAIG DE 2023.
Contemporània, més o menys, de la Novena Simfonia, la Solemnis, la missa d’un creient amb problemes de fe, que practicava poc o gens i que festejava amb la francmaçoneria i el deisme, és una missa que no ha funcionat mai per a la litúrgia catòlica. És massa gran, massa imponent, massa llarga, massa exigent amb els intèrprets, massa exigent amb el públic, massa complexa. És, en definitiva, massa solemnis.
L’obra resisteix i supera amb escreix totes les anàlisis musicològiques que se li puguin fer; tots els que n’entenen es meravellen de la solidesa i saviesa de l’escriptura, però el públic, insensible a totes aquestes excel·lències, no la demana, i com que costa molts diners fer-la pujar a l’escenari, no es programa gaire.
Diuen que el gran Wilhelm Furtwängler, que s’atrevia amb tot, no se sentia capaç d’obtenir un resultat sonor que honorés el missatge i la grandesa d’una obra que considerava la millor de Beethoven i que per aquest motiu la va retirar del seu repertori. Si Furtwängler no se’n sortia, què hi han de fer els altres?
La Solemnis encarna a la perfecció el cas de l’obra mestra que és tan mestra, tan exageradament mestra, que no funciona entre els pobres, simples, ximples, limitats i pecadors humans.
Després de completar la integral de les Simfonies de Beethoven, Jordi Savall ha volgut afrontar un dels pocs reptes pendents que li quedaven, i va presentar a L’Auditori la seva versió de la Solemnis en una producció que properament viatjarà a Dresden i París.
Savall va comptar amb el seu equip habitual: Le Concert des Nations per a la part instrumental i La Capella Nacional de Catalunya per a la part coral. Els solistes vocals van ser la soprano Lina Johnson, la mezzosoprano Olivia Vermeulen, el tenor Martin Platz i el baríton Manuel Walser.
El director català prepara molt bé aquesta mena de produccions d’alta complexitat i en aquest sentit el resultat va ser òptim, el gran edifici sonor de la Solemnis, una autèntica catedral de sons, va tornar a pujar ben dret i segur. El cor, que és qui carrega amb el pes més feixuc i amb les exigències més altes, malgrat alguna entrada dubtosa, va anar gairebé sempre prou bé, amb un so equilibrat entre les parts i sense problemes de registre. Savall, coneixedor de l’acústica de L’Auditori, va posar, com sempre, l’orquestra al davant, però va col·locar trompetes, trombons i la percussió darrere el cor i va ser una bona idea.
La Solemnis és, sobretot, una obra per a cor i Le Concert des Nations, per decisió de la direcció, aquesta vegada va quedar en un segon terme. Els solistes vocals van complir amb les seves parts i només el baríton va quedar una mica curt de presència vocal.
Savall va practicar una direcció poc incisiva, poc emfàtica, poc intervencionista, no va usar gaire ni l’accelerador, ni el fre ni el canvi de marxes, va deixar que l’obra, com una mena de Sagrada Família, anés pujant a poc a poc i assegurant sempre la solidesa de l’edifici.
L’obra, tradicionalment, sol rebre direccions més intenses i expressives. Furtwängler segurament no l’hauria aprovada, aquesta direcció, però Furtwängler va morir fa gairebé setanta anys i ara les coses van d’una altra manera. En qualsevol cas, va ser una direcció perfectament fonamentada i coherent amb el fer de Savall i la seva és una de les opcions possibles.
Cal remarcar que l’èxit va ser apoteòsic, amb el públic aplaudint llargament dempeus al final.
