3r CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Enrique Bagaría, piano. Obres de Mompou, Nin-Culmell, Serra, Suriñach i Stravinsky. ATENEU BARCELONÈS. 11 DE JULIOL DE 2014.
Per Xavier Chavarria
El tercer cicle de Música Catalana que organitza l’Associació Joan Manén ha posat el punt final aquest divendres amb un recital exquisit del pianista barceloní Enrique Bagaría a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Un concert titulat “Ballets, impressions i danses” que, seguint fidelment la filosofia fundacional dels organitzadors i del mateix cicle, proposava autèntiques exhumacions musicals, obres gairebé inèdites de compositors catalans com Joaquim Nin-Culmell, Joaquim Serra i Carlos Suriñach, amb la reestrena d’una obra multidisciplinària amb música de Frederic Mompou titulada Ballet, i amb els “Tres moviments” del ballet Petruixka d’Igor Stravinsky com a cirereta.
La música catalana encara genera certs recels i quan veiem programades obres desconegudes d’autors catalans ens ho mirem de reüll i ens preguntem si la raó de l’oblit està justificada o si deu ser un simple acte de reivindicació de música nostrada però absolutament negligible. És cert que n’hi ha de tots colors, de música catalana, i que la militància de vegades no es veu recompensada; però la que va sonar en aquest recital va ser d’altíssima categoria i va superar amb escreix totes les expectatives: obres magnífiques i sorprenents de mitjan segle XX, amb regust racial però en la més pura tradició europea, amb reminiscències de Falla, Ravel, Skriabin o Poulenc i a l’altura de les seves millors obres. Ens referim (i apunteu-vos-les bé) a les Tres impressions de Joaquim Nin-Culmell, integrades per una Habanera, La maja del cántaro –basada en Goya– i Un jardín de Toledo; també a la Dansa de Joaquim Serra, sofisticada i brillant, i finalment a la suite Acrobats of God de Carlos Suriñach, extreta del ballet que aquest compositor barceloní establert a Nova York va escriure l’any 1960 per encàrrec de la coreògrafa Martha Graham per a la seva companyia. Tota una descoberta, quasi una revelació, que hem d’agrair a l’Associació Joan Manén, per la iniciativa, per la feinada de recuperar-les i per la valentia de programar-les.
Però l’obra més peculiar, multidisciplinària i també la de més envergadura de les que van sonar en aquest concert va ser Ballet, una suite que combina textos de Ricard Permanyer amb música de Frederic Mompou i dibuixos del seu germà, el pintor Josep Mompou, i que no es presentava en concert pràcticament des de la seva estrena l’any 1949. Mompou il·lustrà els textos de Permanyer (batejats Variacions líriques sobre un tema de Paul Verlaine) amb petits retrats musicals, una dotzena de pinzellades molt eloqüents però breus, miniatures delicioses en la línia d’austera contenció tan característica en la seva producció, però d’escàs recorregut, quasi ornamentals. Tot el pes de la mitja hora llarga que dura l’obra recau en els textos de Permanyer i, per tant, en la rapsoda que ha de recitar-los, que en aquesta ocasió va ser Ariadna Pla, una actriu jove, prometedora i amb aptituds, però que en determinats passatges no va saber mantenir la tensió i el ritme adequats. Es van projectar els dibuixos al·legòrics de Josep Mompou, i en l’últim fragment musical, pensat per a veu i piano, hi va intervenir el tenor David Alegret, amb veu dolça i nítida, plena d’intenció i sentiment, i una dicció impecable: tot un mèrit després de mitja hora en silenci. Ballet és una obra interessant però irregular, en què la música, subsidiària dels textos, té poc espai per lluir. No obstant això, Enrique Bagaría li va donar l’amplitud i delicadesa necessàries i va ser un ambaixador excel·lent d’aquestes obres de compositors catalans que gairebé ningú no toca.
De fet, aquesta vetllada va servir per constatar la formidable maduració que està experimentant el jove pianista barceloní, el creixement integral com a músic i com a artista, tant pel que fa a la tècnica com també a l’expressivitat i a la comprensió de les obres. I això amb un programa molt compromès, no només per l’exigència tècnica, sinó per la complexitat del repertori, que culminava amb la temible Petruixka d’Stravinsky, d’on va treure coloracions i contrastos sorprenents. Bagaría –a qui només podem retreure que s’ancori a la partitura en obres de gran repertori– arriba al fons, es passeja pel teclat amb soltesa i decisió, en treu un so nítid, brillant i potent, amb caràcter, i amb una prodigiosa independència de línies en la polifonia més espessa. A la contundència del toc, a la força i l’energia que sempre ha posseït, hi ha sumat una profunditat sàvia, equilibri, consistència de so i d’expressió: mai no havíem sentit Enrique Bagaría en un estat de forma tan dolç, brillant i convincent, i va ser un plaer escoltar-lo. El creixement continua i augura un intèrpret sòlid, singular i memorable.
Una cloenda molt estimulant d’un cicle valuós i valent, que mereix continuïtat, consolidació i creixement.
