La sorpresa mozartiana de Josep Colom

Mozart: Sonates per a piano KV 333, 457, 545 i 576

Josep Colom, piano

Eudora Records, 2024

El pianista català Josep Colom sembla viure una maduresa artística tan rica en projectes com en resultats. I amb la discogràfica Eudora Records –amb la qual ja ha enregistrat set discs– està oferint un corpus extens del seu repertori. Un testament discogràfic d’una dilatada carrera que potser no sempre ha estat prou valorada.

Ara amb la interpretació d’un disc dedicat a les Sonates per a piano de Mozart aprofitat al màxim –sobrepassa els vuitanta minuts– tornen les sorpreses. Colom sembla defugir la interpretació més estàndard. I tot i que ofereix unes credencials mozartianes excel·lents, com brillants tempos externs sense portar al límit, pedal mesurat, bon fraseig i articulació nítida, també ofereix elegància, sobrietat i una bellesa de so que defuig artificis. Perquè una de les màximes necessitats amb la música de Mozart és que tot soni natural. Colom ho aconsegueix fent fluir la música amb espontaneïtat, oferint una bona línia cantabile –quina expressivitat, especialment als moviments lents. Una interpretació on no manca subtilitat, expressivitat i bellesa sonora, així com contrasts entre moviments.

Però la proposta de l’intèrpret –i sembla que darrerament també compositor– va més enllà de tot plegat. Amb plena llibertat i allunyat de prejudicis proposa alguns interludis entre moviments –fet habitual durant el segle XIX, però gens freqüent avui en dia– que li permeten mancomunar estats expressius ben diferents. Sovint sense saber ben bé on acaba Mozart i comença el pianista. Jugant amb motius que ja hem sentit o que sorgiran a continuació, una clara concepció del bel canto i la improvisació, així com una solució de continuïtat entre moviments. I si bé aquesta idea ja havia aparegut en discs anteriors on fusionava Mozart amb Chopin o feia dialogar Bach de nou amb el compositor polonès improvisant petits enllaços, ara sorgeix amb més intensitat, fet que aporta un aire totalment diferent a aquestes obres. A més, trobem també alguns fragments notablement heterogenis –i no parlo tan sols de la cadència final de la Sonata KV 333. Transformant aquest treball en un exemple de cerca de nous camins, que sense voler erigir-se en protagonistes ni voler anar més enllà del geni de Salzburg, converteixen aquestes Sonates tan sentides en un prisma diferent.

El disc comença amb la darrera de les Sonates, la KV 576, on ja ofereix un intens tremp rítmic, una claredat de contrapunt, així com una gamma generosa de sonoritats jugant amb la fluctuació del tempo. El declamat “Adagio” sorgeix immers de bellesa i dolor, llibertat i fantasia sonora. La Sonata KV 333 sorprèn pel domini de la pulsació i la quimera sonora –quin “Andante cantabile” tan ben desgranat… De nou sobresurt un fantasiós moviment lent en la Sonata KV 545, on el pianista fa una clicada d’ullet cap a la coneguda Marxa turca en els fragments de collita pròpia i on també juga amb els aguts del piano.

Una intensíssima Sonata KV 457, amb sobtades interrupcions del discurs i un personal sentit del tempo que el pianista condueix de manera magistral, clou un disc refrescant i que ens aporta un producte realment diferent.

La interpretació és fantasiosa, innovadora i interessant, i la gravació de Gonzalo Noqué aporta una imatge sonora del piano clarivident, així com un ampli rang dinàmic que acaba d’arrodonir aquest nou treball del pianista català.

Una proposta personal i original d’un disc ben creatiu que sorprendrà i seduirà.