L’ITALIANA IN ALGERI de G. Rossini. Llibret d’Angelo Anelli. Laura Vila. Toni Marsol. Joan Ribalta. Carles Daza. Ximena Agurto. Carla Mattioli. Xavier Aguilar. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Dir. musical: Santiago Serrate. Dir.: escènic: Carles Ortiz. TEATRE DE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 20 DE FEBRER DE 2015.
Per Roberto Benito
Hi ha pocs compositors d’òpera que triomfin tant en el gènere seriós com també en el buf. Podem esmentar Monteverdi, molts dels compositors de l’escola napolitana, Donizetti, Verdi, Puccini, Menotti, Poulenc, Offenbach, fins i tot Richard Strauss…, però pocs com Rossini equilibren tan bé el seu repertori i el seu èxit en els dos gèneres, el drama i la comèdia. En l’extens catàleg d’obres del Cigne de Pesaro, els Amics de l’Òpera de Sabadell sempre han preferit les òperes còmiques en la seva trilogia més coneguda: El barber de Sevilla, La Cenerentola i, l’última incorporació, L’italiana in Algeri, que ja es va representar el 2001 per primera vegada i que aquest mes de febrer i març es passejarà gràcies al cicle Òpera a Catalunya per Reus, Manresa, Sant Cugat del Vallès i Sabadell, on s’ha ofert l’estrena de la producció.
Amb una escenografia bella i molt localista, Jordi Galobart va saber imprimir els diversos espais de l’obra, si bé el fet de procurar els mínims canvis a teló baixat encara que l’acció continués al prosceni va ser massa repetitiu. La direcció escènica de Carles Ortiz va tenir espurnes de qualitat en alguns moments, com el final del primer acte amb el boig concertant de solistes i cor masculí, però en general va resultar bastant avorrida en una òpera que hauria de ser un vendaval d’esquetxos i que s’apropa més al musical que no pas a una òpera tradicional.
En aquesta ocasió, Mirna Lacambra va optar per formar un càsting completament de gent del país si exceptuem la Zulema i Elvira, que venien de l’altre costat de l’Atlàntic. En aquest sentit, va ser una sorpresa agradable veure com els cantants de la terra poden perfectament enfrontar-se a rols de primer ordre encara que en altres teatres s’hagin de conformar amb els partiquins.
Laura Vila va ser una Isabella molt completa, sobretot en el cant i des de la seva entrada en la segona escena; amb la seva gran ària “Cruda sorte” vam poder copsar-ne el bon estil rossinià, la facilitat per a la coloratura, el volum més que adequat i l’habilitat per dosificar les forces i arribar en plenitud de facultats al final de l’obra.
El mateix es podria dir del baríton Toni Marsol, que ens va oferir una veritable recreació personal del mustafà. Si bé la seva veu no és tan greu com es podria desitjar per a aquest rol, Marsol va saber convèncer-nos amb la seva qualitat d’instrument i sobretot amb la gran qualitat artística en un rol que va fer seu sense cap problema aparent. La seva vis còmica va destacar des del primer moment que va aparèixer en escena i va anar engrandint-se a partir del primer duo amb Lindoro, amb un perfecta realització del cant sillabato, fins a la seva ària “Gia d’insolito ardore”, amb un gran domini de la coloratura. El seu paper és un veritable tour de force, ja que és ben possible que sigui el cantant més present al llarg de l’òpera; cal felicitar el baix baríton català, del qual seguim la carrera en ascens des de fa anys, per la seva professionalitat en cada repte musical.
El tenor sabadellenc Jordi Ribalta va ser un Lindoro limitat en volum, encara que amb gust en les diverses intervencions, si bé quedava absolutament inaudible en els concertants i amb escassa varietat d’interpretació escènica.
Per contra, el baríton Carles Daza, que ens té més acostumats a papers seriosos, va interpretar un Taddeo ple d’espurna i gràcia, però sense per això perdre una sempre línia de cant acurada en duos i números de conjunt, en els quals de vegades va ser excessivament present pel volum del seu generós instrument. Tant de bo que continuï en aquesta línia de combinar rols serios i buffos amb aquesta qualitat interpretativa en l’escena.
Molt correctes l’Elvira i Zulma de Ximena Agurto i Carla Mattioti, però no el Haly de Xavier Aguilar, que si la seva anterior intervenció en la temporada –el Raimondo de la Lucia– va constituir un error, en aquest cas tampoc no va encertar en l’enfocament del personatge, sense la picarda ni escènica ni vocal demanada per Rossini.
El debut amb l’AAOS del director sabadellenc Santiago Serrate, amb una trajectòria important en altres teatres, com La Maestranza de Sevilla, no es va coronar amb un gran èxit, ja que en diversos moments la comunicació entre fossat i escenari no va ser ni precisa ni neta. És veritat que els concertants de Rossini, i més quan són els moments de més acció teatral, són un veritable perill, però precisament aquí és on un director ha de saber concertar, i en aquest cas la representació es va salvar més per la professionalitat dels intèrprets i l’orquestra que no pas per l’ajuda de la batuta.
L’orquestra va mantenir un bon nivell malgrat diverses inseguretats del piccolo i algun altre instrument de la mateixa família, i alguna afinació deficient de la corda. El cor masculí de l’AAOS va complir, encara que amb certs desequilibris entre les cordes, fet que es va traduir en moments de descoordinació vocal.
El gran repte de la temporada vindrà amb l’últim títol, Turandot de Puccini, que serà estrena en la història de l’AAOS. Unes bones postres per a una temporada de plats italians.
