IBERCAMERA. Varvara, piano. Bach: Suite anglesa núm. 2. Beethoven: Sonata núm. 30, op. 110. Mussorgski: Quadres d’una exposició. PALAU DE LA MÚSICA. 25 NOVEMBRE DE 2015.
Per Lluís Trullén
A la pianista russa Varvara Nepomnyashchaya no se li pot negar que té unes qualitats tècniques i un punt de vista musical sobre les obres que interpreta que són fruit d’un esforç i un treball tenaç i personal que ha estat reconegut en diferents concursos internacionals. La seva formació al prestigiós Conservatori Txaikovski i les seves classes amb un dels grans referents de la interpretació de l’obra de Bach com és Koroliov han ajudat a configurar una pianista d’unes qualitats que l’estan portant a ser convidada pels festivals i orquestres de més fama internacional.
Varvara, però, és una pianista excessivament analítica, malgrat controlar el so de manera esplèndida amb una gradació de colors certament admirable. Però la sensació de fredor, de control absolut de tot allò que passa pels seus dits, de la mesura presa a totes les peces que interpreta amb una seguretat tècnica absoluta, dista per moments de l’emoció que poden desprendre altres interpretacions. El seu Bach exposat en la Suite núm. 2 resulta irrebatible en la vessant tècnica, amb unes lectures prodigioses per la pulcritud i qualitat sonora de les “Bourrée I & II” o de l’aprofundiment assolit en la “Sarabanda”. Però el seu Bach es quedava a les portes d’aportar quelcom més, un segell personal, una recerca d’allò que traspassa la barrera entre una gran interpretació i una versió de referència.
Varvara va escollir un programa complexíssim a nivell tècnic i de màxima demanda a nivell musical. Per això afrontar la Sonata núm. 30 de Beethoven comporta un risc en tots els aspectes. Escrita l’any 1821, cent anys després de la Suite anglesa núm. 2, la Sonata op. 110 és una obra mestra en què la quinta essència del llenguatge beethovenià s’assoleix en l’inoblidable “Adagio” i la “Fuga. Allegro ma non troppo” final. Novament Varvara va estar impecable a nivell tècnic, precisa en l’articulació, amb una fuga interpretada amb tota claredat en les veus, precedida d’un “Adagio” d’una transparència en la sonoritat meravellosa. Però de nou aquesta visió analítica excessiva, aquesta aparentment volguda visió que s’aparta de l’emoció, del pathos, d’aquella empremta musical que deixen les versions que ultrapassen el perfecte estudi formal de l’obra. Tot estava al seu lloc, no va deixar de banda ni la més mínima indicació expressiva que Beethoven indica a la partitura, però la fredor va tornar a embolcallar la seva visió prodigiosa a nivell tècnic.
La segona part estava monogràficament dedicada a l’obra per antonomàsia del piano rus: Els quadres d’una una exposició. La seva música ja universal, malgrat ultrapassar les barreres de les escoles pianístiques, ha estat patrimoni dels pianistes de l’Europa de l’Est. Varvara va estar impecable, amb un pianisme ple de detallisme en moments tan complexos com “El mercat de Limoges” o en les ornamentacions d’“El ball dels pollets”. Un excés de pedal va emmascarar en els passatges de les octaves el seu pas per l’espectacular “Baba yaga” o en els salts de les dues que marquen el darrer episodi de “La porta de Kíev”, però tot i això Varvara va resoldre els Quadres amb una qualitat innegable. Novament, però, aquell distanciament, aquella barrera entre l’analítica i una emotivitat de la qual volgudament sembla voler distanciar-se per concentrar-se en el més essencial de les obres que interpreta. Varvara, com ja va demostrar el mes d’abril passat interpretant el Concert per a piano en La menor de Schumann, és una pianista d’una seguretat i d’una qualitat incontestables, però tant de bo amb els anys explori amb idèntic aprofundiment les obres en el seu vessant més emocional.
