TARDES AL PALAU. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Dir.: Marcel Sabater. Obres de J. Garreta, V. Bou, J. Manén, E. Toldrà, M. S. Puigferrer, R. Viladesau, Joaquim Serra, C. Saló, P. Ventura, Josep Serra, J. Saderra i E. Morera. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE MARÇ DE 2017.
Per Josep Pasqual
El cicle Cobla, Cor i Dansa va deixar per a la història de la cobla i per al record dels incondicionals un extens lligall de pàgines i moments impressionants que no només van refermar el paper de la cobla en el panorama musical contemporani, sinó que també en van impulsar l’evolució. Va ser tota una dècada intercalant propostes arriscades amb d’altres d’èxit de públic més segur, el guant de la qual sembla haver recollit, si més no en part, el cicle Tardes al Palau.
Amb els objectius artístics que li són propis, el cicle presentava enguany dues propostes de cobla tan complementàries entre si com conceptualment versàtils. La Cobla Sant Jordi va ser l’encarregada de desenvolupar la segona d’aquestes propostes, que amb l’epígraf “Grans èxits de la sardana” recollia alguns dels títols més populars de la bibliografia sardanista. I si en l’esfera de la cobla i de la sardana es barregen els conceptes “popular” i “èxit”, és més o menys inevitable que el protagonisme acabi pivotant en major o menor mesura en la tenora.
Si agafem com a barem el nombre de vegades que el solista de tenora es va haver d’aixecar per agrair els aplaudiments del respectable, el sil·logisme es va acomplir. La tarda del dia 21 el Palau de la Música Catalana va ser escenari de tot un extens recital que el públic assistent podrà mantenir en el record durant molt i molt de temps gràcies a l’art d’Enric Ortí, que va desplegar totes les eines interpretatives al seu abast de la manera més brillant per conduir la seva expressivitat des del lirisme més liederístic fins a l’extraversió més belcantista. En la seva versió d’El cavaller enamorat de Manén, la primera de les obres del programa amb un clar protagonisme de la tenora, es va fer impressionant la meticulositat de la seva dicció i la conducció melòdica, amb uns pianíssims que, fregant el silenci, eren d’una audició esplèndida des de qualsevol angle de la Sala de Concerts, tan plens com eren d’un vibrat càlid i emocionant. En tot cas, si bé amb Somni de Puigferrer el so d’Ortí va captar inapel·lablement tot l’interès del pati de butaques, amb la seva corprenedora versió de Remembrança va aconseguir glaçar la sang fins i tot dels més escèptics. Sentint-lo es va fer del tot inevitable no estremir-se amb la profunditat expressiva del seu registre més greu, accentuat amb petites pauses dramàtiques de breus dècimes de segon que van realçar l’aspecte torbador de la magnífica melodia de Joaquim Serra. Impertorbable al desgast que la resta d’obres del programa podia infringir a la seva capacitat física, Ortí encara va oferir moments d’extraordinària bellesa, com ara la conclusió inusualment intimista de Per tu ploro de Ventura, amb un final melòdic extasiant, i amb els pianos impossibles amb què va acaronar La pubilla empordanesa de Josep Serra.
Els grans mèrits d’Ortí guanyen enters de manera inapel·lable gràcies a una Cobla Sant Jordi que cada temporada sembla donar una nova volta de qualitat al seu potencial interpretatiu. Obrir el programa amb Garreta és per a la formació barcelonina gairebé una targeta de presentació, i el seu Juny va ser de nou tota una mostra de com de meticulosa pot arribar a ser una dissecció interpretativa de la Sant Jordi, molt especialment sota la cerimoniosa batuta de Marcel Sabater. El duet de tibles format per Ivan Alcazo i Oriol Gibert es va configurar com una de les millors parelles de la formació al llarg del concert en els seus episodis de sardanes com Remembrança, Somni i L’aplec de tardor de Saló. En particular, la sonoritat d’Alcazo es va mostrar especialment remarcable en les seves intervencions gràcies a un so brillant d’una impressionant plasticitat i extraordinàriament complementari amb el seu company de la tenora. El conjunt instrumental llueix una espectacular servitud a la lectura musical per construir monuments sonors i fuig marcadament dels individualismes per explicar sempre la millor versió de l’obra que tenen entre mans. És una màxima de la seva filosofia artística que es va evidenciar en una versió de L’hereu i la pubilla de Toldrà realçada per la magnificència de les segones veus de cada corda. De la seva part, el metall es va mostrar tan contundent i incisiu en les obres més festives, com Girona m’enamora de Viladesau i L’aplec de tardor, com voluptuós en obres d’arquitectura més complexa com Juny. De la seva banda, la cremositat del fiscorn de Pep Moliner es va fer imprescindible en seqüències com ara el duet amb la tenora de La Maria de les trenes de Saderra, i es va erigir en veu imprescindible en espais protagonistes, com ara les crides de presentació temàtica de Baixant de la Font del Gat de Morera, atorgant-hi unes reminiscències gairebé wagnerianes.
El programa es va complementar amb dues propines molt apropiades en un espai eminentment coral com és el Palau de la Música, i les fresques versions de L’Empordà i La Santa Espina de Morera van tancar un programa que es va desenvolupar amb els més formals paràmetres del concertisme melòman, despullat de qualsevol complement pertorbador del fet estrictament musical. Si alguna cosa s’hi va poder trobar a faltar, tot simplement va ser l’existència d’un programa de mà d’acord amb una proposta artística tan sublim.
