ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE VIENA. Christian Thielemann, director. S. Moussa: Elysium. A. Bruckner: Simfonia núm. 4, “Romàntica”. BASÍLICA DE LA SAGRADA FAMÍLIA (BARCELONA). 18 DE SETEMBRE DE 2021.
A casa nostra, cada vegada hi ha més gent que sap, bé sigui perquè ho ha viscut en primera persona o bé d’oïdes –mai més ben dit!– que la Sagrada Família no és un espai idoni per acollir concerts simfònics. Deixant de banda la qüestió del confort del públic, les mateixes proporcions majestuoses que la converteixen en una imatge icònica es tradueixen en una acústica nefasta, de la qual tan sols s’ha salvat fins ara el repertori d’unes característiques molt determinades –el gregorià i el del Renaixement, per exemple– i les obres contemporànies compostes tenint en compte, precisament, aquestes característiques. Tampoc la visibilitat, com passa a la majoria de catedrals, no és ni molt menys completa més enllà de la nau central.
Però la Filharmònica de Viena i la Unió Europea de Radiodifusió (UER) van caure en la trampa, o bé ningú no els ho va dir o no van tenir-ho en compte a l’hora d’organitzar-hi el quart capítol de la integral de les Simfonies de Bruckner que la formació austríaca està interpretant en temples emblemàtics de diversos països europeus –i un dels tres concerts anuals de l’orquestra que es transmeten per televisió. Per a la Sagrada Família, gràcies a la mediació d’un espònsor de l’àmbit religiós, l’esdeveniment va ser una operació gratuïta de propaganda internacional en el moment en què més falta li feia.
Tot plegat va convertir el concert en un acte feixuc. De les dues hores que els assistents van passar dins del temple, els primers trenta minuts –una quarta part!– van estar ocupats pels discursos de benvinguda, un dels quals intentava inútilment establir llaços inexistents entre la cronologia de Gaudí i la d’Anton Bruckner mentre la presentadora advertia el públic que la Simfonia s’interpretaria íntegra i sense pausa, no fos cas que algú espatllés l’enregistrament televisiu amb aplaudiments inoportuns.
Va obrir el programa l’obra Elysium, encarregada per l’orquestra al jove compositor canadenc Samy Moussa. La partitura, de deu minuts escassos de durada i difícil d’avaluar precisament a causa de l’acústica deficient, no va semblar anar gaire més enllà d’uns quants efectes de glissandi i de tints cinematogràfics.
La Quarta Simfonia, una de les més populars de Bruckner, és una obra a gran escala que arrela en elements de la música tradicional –des del gregorià fins al contrapunt bachià– i s’inspira en la natura sense arribar a fer-ne una descripció evident. La Filharmònica de Viena, la mateixa formació que la va estrenar ara fa cent quaranta anys, va fer-ne una lectura fidel, amatent als paral·lelismes sovint establerts entre el tractament de les famílies instrumentals i els registres d’un immens orgue que hi fa el compositor. El mestre alemany Christian Thielemann –que ha enregistrat Bruckner amb aquesta orquestra i ja va dirigir-ne la Segona Simfonia a Berlín, dins del mateix projecte– va fer els possibles per allargar els calderons al màxim en un intent d’evitar la superposició de plans sonors a causa de la reverberació.
Per als qui no podien veure la totalitat de l’escenari en directe, així com per als que van seguir o seguiran la transmissió televisiva posterior, TVE havia preparat nombrosos plànols de recurs, alguns d’escaients en la mesura que vinculaven detalls escultòrics de la Sagrada Família amb elements de la natura, però d’altres totalment sobrers i difícils d’interpretar.
En definitiva, un concert amb intèrprets i una obra excel·lents, però poc pensat des del punt de vista musical, de difícil accés per al públic no convidat expressament, més enllà de les escasses invitacions que la Sagrada Família va sortejar per a l’assaig general –mal anomenat “preestrena”– del dia anterior. Això sí, una gran operació de màrqueting amb múltiples beneficiaris.
Imatge destacada: © Basílica de la Sagrada Família / Pep Daudé
