LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi. Nadine Sierra, Javier Camarena, Artur Rucinski, Gemma Coma-Alabert, Patricia Calvache, Albert Casals, Josep-Ramon Olivé, Pau Armengol. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. David McVicar, direcció d’escena. Giacomo Sagripanti, direcció musical. LICEU. 17 DE GENER DE 2025.
Després d’un inici d’any sacsejat per la polèmica sobre la qualitat del concert de la productora NK Prodarte a la qual havia llogat la sala, el Liceu ha reprès el fil de la temporada amb una vetllada històrica, farcida de les ovacions de les grans ocasions o, més ben dit, de les que feia molt temps que no s’hi sentien.
La responsable va ser la producció de La Traviata de Verdi que torna aquests dies a l’escenari de la Rambla i, més concretament, la interpretació del paper protagonista que en va fer la soprano americana Nadine Sierra. El rol de Violetta Valéry sembla fet a mida per permetre-li tot tipus de lluïments i ella se n’aprofita per fer-ne una versió esplèndida, aclaparadora per la riquesa i diversitat de registres que mostra. El primer acte, i sobretot l’”Ah fors’è lui… È strano… Sempre libera” -que va culminar amb brodadures lliures i personalíssimes- ho va deixar clar en els primers trenta minuts de funció, i la resta de la vetllada va confirmar l’excel·lent moment vocal, intel·ligència i adequació estilística de la soprano, que va seduir el públic també per unes dots actorals gracioses i versemblants alhora.
Al seu costat, va comparèixer finalment -s’havia especulat fins a última hora amb una possible cancel·lació per malaltia- el tenor mexicà Javier Camarena, discret i previngut durant el primer acte i ja en plenes facultats a partir del segon. Conscient, segurament, de l’impacte de la seva partenaire, no va voler deixar-li tot el protagonisme en solitari i l’hi va disputar amb bon fraseig, aguts radiants i pinyols contundents igualment captivadors.
Mentre Sierra i Camarena enlluernaven amb els aguts, el tercer rol principal, el de Giorgio Germont, va ser abordat pel baríton polonès Artur Rucinski amb una poderosa demostració de fiato, a la qual va saber sumar una línia de cant elegant que també li va reportar -a pesar de l’antipatia del paper- nombrosos aplaudiments.
El públic també va premiar merescudament l’excel·lent repartiment de cantants catalans que van interpretar els papers més petits de Flora (Gemma Coma-Alabert), el baró Douphol (Josep-Ramon Olivé), Gastone (Albert Casals), el marquès d’Obigny (Pau Armengol) i el doctor Grenvil (Gerard Farreras).
Al fossat, Giacomo Sagripanti va posar-se en tot moment al servei dels cantants per acompanyar-los amb una orquestra que va sonar empastada i compacta, mentre l’escenografia, d’un to classicista que cal agrair, juga amb jocs de llum i cortinatges per reproduir els diversos ambients a l’escenari.
No per habituals, malauradament, cal deixar de lamentar els nombrosíssims estossecs del públic, especialment evidents en la intimitat de l’escena amb què arrenca el tercer acte. Qualsevol dia desconcentraran algun artista i ho haurem de plànyer.
