LA TRAVIATA de G. Verdi. Pretty Yende, soprano. Dmitry Korchak, tenor. Giovanni Meoni, baríton. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Speranza Scapucci. Dir. escènica; David McVicar. LICEU. 5 DE DESEMBRE DE 2020.
Costa concentrar-se en el que passa dalt de l’escenari quan el futur de l’espectacle es decideix, en aquell mateix moment, en una taula de reunions metres enllà del Teatre. La música de Verdi i tots els elements d’un bon repartiment van ajudar-hi en bona part aquest dissabte al vespre, en la segona funció de La traviata, que també podria ser la penúltima en funció d’una decisió imminent de les autoritats sanitàries.
Potser per això les paraules “Tutto finì” amb què acaba l’“Addio del passato” de Violetta van ressonar de manera especial al Liceu, més enllà del pianissimo amb què les va guarnir Pretty Yende en el seu retorn al teatre de La Rambla i que li va merèixer la més gran ovació de la vetllada. La soprano sud-africana va ser, de fet, la triomfadora de la funció gràcies al domini, tant d’aquest recurs com dels molts altres que li exigeix la partitura. Al seu costat, el tenor rus Dmitry Korchak va acusar una menor projecció, accentuada en determinats moments –sobretot del segon acte– per la gestualitat que li imposa la direcció escènica i el fet de cantar sota els densos cortinatges de l’escenografia. Giovanni Meoni també va excel·lir, amb aplom i contundència, en les amargues intervencions que li reserva el personatge de Giorgio Germont.
El Cor del Liceu també va superar les dificultats causades per l’ús de la mascareta en títols previs d’aquesta mateixa temporada i se’n va sortir amb èxit, de les agilitats textuals i els clímaxs que demana Verdi en escenes com ara, per exemple, la festa del tercer acte. I també va ser agradable la retrobada amb la mestra Speranza Scappucci, que va fer una lectura enèrgica i vigorosa de la partitura, amb alguns tempi tan vius que no va poder evitar un parell de moments de patiment a l’orquestra, però que a canvi es va deixar la pell en l’atenció als cantants, tot prescindint fins i tot de la batuta en les àries que així ho requerien.
Bon paper del cos de ballarins al tercer acte, que van aportar tímides dosis de color a la foscor generalitzada de l’escenografia. Més que mai, hauria estat bo aprofitar els moments optimistes de l’òpera, com el cèlebre brindis, per animar un pati de butaques delmat per la pandèmia i les seves conseqüències.
