OTELLO de Giuseppe Verdi. Gregory Kunde, Krassimira Stoyanova, Carlos Álvarez, Airam Hernández. Gustavo Dudamel, direcció musical. Amélie Niermeyer, direcció d’escena. LICEU. 27 DE MARÇ DE 2021.
La tristesa que destil·la l’Otello de Verdi és una tristesa lírica, arrelada en la polpa sensual del paisatge mediterrani; no és la tristesa del qui es troba aïllat enmig d’un món hostil, indiferent, boirós. El protagonista, víctima d’una passió desenfrenada –la gelosia, com és ben sabut–, es veu expulsat de la gran festa de la realitat –festa que ja es revela en la capa més externa, més carnal, de les coses: en l’aire vivificant, en els camps ubèrrims, en els rius i en les fonts, en l’abundància de ceps i d’oliveres. El fet que hom hagi estat expulsat d’una festa no implica, tanmateix, que aquesta festa no existeixi; més aviat hauria de dir-se el contrari: ningú no pot ser expulsat d’una festa que no existeix. I això té una conseqüència molt important: un cop abandonada la festa, encara és possible escoltar, a la intempèrie, els acords melodiosos de l’orquestra universal: aquest és el cas d’Otello, que després de cometre un crim terrible i de ferir-se mortalment amb una daga, pot morir sentint com a l’interior, on preval la bellesa festiva de l’ordre, un corn anglès interpreta el tema o leitmotiv del bes.
Què volem dir amb tot això? La voluntat de la directora d’escena de generar, des del principi, una atmosfera glacial, quirúrgica, que anticipi el desenllaç tràgic, no encaixa amb la dimensió de celebració que la música de Verdi posseeix fins i tot en els seus moments més dramàtics. D’acord, en el duet d’amor del primer acte –“Già nella notte densa”– es pressent quelcom obscur; però això obscur que es pressent no és el nihilisme asèptic d’un tanatori postmodern.
Sota la direcció musical de Gustavo Dudamel, l’orquestra va exhibir en tot moment un so ben estibat, vigorós, apassionat; en ocasions vehement –com en el fortissimo de la tempesta inicial–, en d’altres, delicat –com en el duet d’amor abans al·ludit o bé a l’inici del quart acte–, i sempre transparent –totes les línies s’entenien i els detalls de la partitura prenien un relleu específic, gairebé orogràfic.
Qui va emportar-se més aplaudiments del públic, juntament amb Gregory Kunde, va ser el baríton Carlos Álvarez, que va posar-se a la pell del malvat Jago; una veu robusta, consistent, densa, que va excel·lir en la dificilíssima ària –encara que la paraula ària no sigui aquí del tot exacta– “Credo in un Dio crudel”. Kunde, malgrat haver superat els seixanta-cinc anys, va encarnar el paper del moro de Venècia amb un vigor i una expressivitat admirables. La soprano Krassimira Stoyanova –Desdemona– va aturar el temps i la respiració del públic a l’inici del quart acte amb la “Cançó del salze” i l’“Ave Maria”; un moment autènticament aeri.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
M’ ha interessat força la idea d’ una bellesa festiva en l’ ordre, potser perquè en aparença pot semblar contradictori que en la disbauxa de la festa hi hagi un ordre però, ben mirat, és aquest ordre que captem que potser ens permet veure-hi aquesta idea de bellesa. De bellesa en l’ ordre de la festa, com un exemple de que, efectivament, la festa humana es dona en un ordre temporal, i és aquesta ordenació la que permet capir millor una certa idea, eterna i ideal. Una idea de bellesa en aquest cas.
Felicitats per haver fet aquest report.