PALAU 100 CAMBRA. Mark Padmore, tenor. Paul Lewis, piano. F. Schubert: Die schöne Müllerin (La bella molinera). PALAU DE LA MÚSICA. 19 D’ABRIL DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Haver escoltat els cicles de Schubert pel considerat millor cantant de lieder de l’actualitat –és a dir, el baríton alemany Matthias Goerne– pot arribar a ser un handicap a l’hora d’escoltar-ne altres versions en què la comparació pugui arribar a ser, com diu la dita, odiosa. Però escoltar aquests mateixos cicles pel també considerat millor “Evangelista” –de les Passions de Bach– de l’actualitat és, com a mínim, engrescador, pel que té de curiós i, fins i tot, exòtic. Un “Evangelista” cantant Bach?
El tenor anglès Mark Padmore va iniciar diumenge passat el projecte de col·laboració de llarg recorregut amb el Palau de la Música Catalana que el portarà a la sala modernista a interpretar els tres cicles de Franz Schubert, començant enguany per La bella molinera. En aquest cicle el cantant es mimetitza amb la figura del rapsode per poder viure i transmetre els amors, els planys i dolors d’amor del jove i inexpert poeta, tot evocant-ne amb la seva veu els mals d’amor. I així com Mark Padmore transmet la passió de Crist amb la cruesa, bellesa i veracitat com ho fa –sobretot en la producció imprescindible de Peter Sellars–, el tenor anglès aconsegueix el mateix efecte en l’oient que el que aconsegueix com a Evangelista.
La Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana –que no presentava ni de bon tros un ple com el que hauria merescut aquest concert– estava si més no poblada per un bon nombre d’ànimes abocades amb emoció i concentració al misteri musical a què convida el gènere liederístic. I Mark Padmore es va lliurar al públic des del primer minut amb una interpretació en què el cantant es posiciona com un “Dichter” –un poeta– inigualable, que “diu” –valgui l’homofonia de les paraules– com ningú, posant atenció a cada paraula, a cada síl·laba, a cada consonant, i amb aquestes fent música per si mateixes. El pas dels anys han restat elasticitat a la veu de Padmore, però en canvi l’han tornada més interessant, més madura, més viscuda. Tanmateix, el tenor britànic és encara tot un mestre en l’emissió transparent, prístina del so i, amb risc de caure en la fràgil línia que separa l’afinació del seu contrari –talment com passa amb els violins quan es toquen sense vibrato–, la seva emissió sempre té una intenció interpretativa que aprofundeix en el sentit de les paraules i dels sentiments que amaguen.
I com passa només amb els grans cantants, la interpretació de Mark Padmore del bellíssim cicle de Schubert ens desvelà nous matisos, nous sentits en la música i el text, acompanyat del pianista Paul Lewis, un prestidigitador del piano que va saber fusionar-se amb el cantant –col·laboren des de fa anys– i acoblant-se en volum després de la primera cançó. Ja des de la cançó inicial, Wanderschaft, el ritme àgil i optimista que emprèn el jove moliner en caminar té el seu reflex en el ritme de les rodes del molí empeses per l’aigua del rierol –peça clau de la història–, que les fa rodar de forma constant i permanent, tal com el piano mostra amb el seu ritme obstinat.
El rierol, que és l’interlocutor –o més aviat el confident– del poeta, viu la descoberta de l’amor en el jove moliner, que lliura el seu cor a la jove i inconstant filla del moliner, i és testimoni, com ho som els oients, de l’entusiasme amb què el jove poeta s’aboca a les emocions –Ungeduld (impaciència) o Thränenregen (pluja de llàgrimes) en són un exemple– i al seu esperit contemplatiu, que troba en la natura un escenari ideal per als seus encantaments. Però el rierol també ens dóna algunes claus del què s’esdevindrà quan el poeta visqui el desengany, com ja ens anuncia el poema Thränenregen: “I tot el cel semblava submergit en el rierol, i volia atreure’m endins, cap a la seva fondària”, a la qual cosa el rierol li respon: “Company, company, segueix-me”, just quan el piano apunta una modulació menor que anuncia la tragèdia.
La cinta verda (Das grüne Band), element d’unió dels enamorats, el color de l’esperança, passa de color estimat –quin meravellós Die liebe Farbe que va cantar a Padmore!– a color odiós, fet que apunta la pèrdua absoluta de l’esperança del poeta, que s’aboca a la desesperació en les darreres cançons, en les quals el rierol assumeix un rol actiu, dialogant al poeta, acollint-lo en el seu dolor. I aquí és on Mark Padmore va mostrar ser un artista majúscul: amb un gest tan senzill com separar-se dues passes del lloc on havia cantat com a poeta durant tot el concert, el cantant britànic va convertir-se en rierol per cantar la cançó de bressol al poeta que jau al riu: “Bon repòs, bon repòs! Tanca els ulls! Caminant esgotat, ets a casa teva. Aquí sí que hi ha fidelitat, has de jeure aquí amb mi fins que el mar hagi buidat els rierols.” Un gest senzill, gairebé imperceptible, que va fer encongir el cor de tots els aplegats en aquell màgic ambient de poesia i música en majúscules.
La impaciència (Ungeduld) per veure i sentir el binomi Mark Padmore-Paul Lewis en els altres dos cicles que resten: Schwanengesang (2015-16) i Winterreise (2016-17) és gairebé malaltissa. No s’ho perdin!
