PALAU GRANS VEUS. Franco Fagioli, contratenor. Obres de Händel, Vinci i Porpora. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE GENER DE 2022.
Un Franco Fagioli esplèndid va fer gaudir el públic dijous en el seu debut al Palau de la Música. El contratenor argentí va fer gala d’un talent excepcional i d’un virtuosisme extrem, amb una veu de tessitura impossible que es passeja per tres octaves sense despentinar-se.
El que anomenen com a contratenor del moment va demostrar que s’ho passa bé dalt de l’escenari i ho va encomanar al públic oferint un munt d’agilitats vocals de tots colors amb un programa exigent d’àries de Händel, Vinci i Porpora i acompanyat per la formació Gabetta Consort.
Va obrir la vetllada la formació musical capitanejada pel seu concertino, Andrés Gabetta, amb “Curtain music”, de Timon of Athens de Purcell, en una interpretació de compromís per donar pas al protagonista de la nit.
El contratenor va arrencar amb “Quell’usignolo che innamorato”, de Gismondo, re di Polonia de Leonardo Vinci, plena d’agilitats vocals infinites que Fagioli feia i desfeia, incloent-hi un fragment a cappella cantant amb un virtuosisme fora mida i sense perdre el somriure. L’“Agitato da fiere tempeste”, de l’Oreste de Händel, va anar pel mateix camí: pirotècnia i virtuosisme tècnic amb un tempo rapidet que semblava que se li feia lent i fent gala de l’amplitud de la seva tessitura, amb aguts potents i baixos sorprenents. Però tot i la seva tècnica magistral, la pirotècnia no deixava fluir la part emocional.
Això va canviar radicalment després del Concert per a violí, RV 208 de Vivaldi, en el qual Andrés Gabetta va fer gala d’un virtuosisme fora mida, amb un tempo tan accelerat que les notes ofegaven la música. Fagioli va deixar de banda les colorature impossibles i ens va regalar el que va ser la revelació de la nit: la magnífica “Gelido in ogni vena”, de Siroe, re di Persia de Vinci, un lament barroc d’aquells que et deixen clavat a la cadira per la bellesa de la melodia. Completament ficat dins del personatge, la veu de l’argentí va sonar dramàtica, plena de fiatos meravellosos, dinàmiques treballades i uns greus extrems en una línia de cant que va aturar el temps. Rendits als seus peus, la fragilitat del seu cant encara ens ressonava a les orelles quan va tancar la primera part amb un nou homenatge a la pirotècnia vocal amb “Dopo notte atra e funesta”, d’Ariodante de Händel.
La famosíssima ària “Alto Giove”, de Polifemo de Porpora, va sonar diferent, amb variacions personals però convincent i uns bonics solos de tiorba (Miguel Rincón), per tornar després a Vinci amb “Vo solcando in mar crudele”, d’Artaserse, una peça plena d’escales, trinats, ornaments, sobreaguts propis d’una soprano de coloratura i baixos de contralt que van fer saltar el públic de les seves cadires en mil bravos dempeus aplaudint abans que acabés el concert.
L’Ensemble Gabetta va recuperar Vivaldi amb el Concert RV 387, interpretat aquesta vegada de forma més rigorosa, per deixar pas a dues àries de Händel, la preciosa “Scherza infida”, d’Ariodante, amorosa, cantada amb elegància, legatos bonics, una llarga cadència final i uns solos de fagot d’una bellesa corprenedora a càrrec d’Alessandro Nasello; i l’espectacular “Sento brillar nel sen”, d’Il pastor fido, que va desfermar l’entusiasme del públic.
Per acabar, va oferir dos bisos de Händel, on va sobresortir el “Dove sei”, de Rodelinda, cantada de manera angelical, amb fiatos de mestre, delicats pianíssims i acabada amb un llarguíssim agut per cloure un recital de dues hores i mitja que quedarà gravat a la memòria dels presents.
Imatge destacada: (c) Igor Studio.
