FESTIVAL DE MÚSICA DE MONTBLANC. Laura Vila, mezzosoprano. Stephen Mullan, tenor. Ricardo Estrada, piano. ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC. 30 DE JUNY DE 2012.
per Albert Torrens
Encetem aquesta crítica pel final del concert per explicar com la mezzosoprano Laura Vila, copa de cava en mà, presentava una propina verdiana que no necessita presentació tot desitjant grans èxits i llarga vida al Festival de Música de Montblanc que la seva actuació tot just acabava d’inaugurar. Seguidament, va entonar, al costat del tenor Stephen Mullan, el conegudíssim brindis de La Traviata i, si totes les vetllades que han de venir mantenen l’altíssima qualitat d’aquell tret de sortida, no hi ha dubte que els bons averanys acabaran complint-se.
Vila va ser, per expressa voluntat de l’organització del nou cicle, la protagonista indiscutible d’un concert inaugural al qual ella va convidar el tenor gal·lès amb qui havia coincidit fa poc en els assajos de la producció d’Aida dels Amics de l’Òpera de Sabadell que ja vam criticar, en el seu moment, des d’aquesta publicació. I és precisament la proximitat d’aquestes dues cites el que n’accentua el contrast i subratlla la progressió ascendent de la mezzosoprano osonenca. Si, en aquella ocasió, acusàvem algunes inseguretats musicals i rigidesa en el moviment escènic, a Montblanc, i a pesar de no tenir el suport de cap mena de decorat que pogués acompanyar l’acció, Laura Vila va elevar l’expressivitat fins a fites màximes, tot donant vida a unes Santuzza, Eboli i Amneris apassionades com poques i morint de la manera més creïble com a Carmen als braços de Don José. I tot això, fent gala d’un registre vocal esplèndid, tan ampli com homogeni, sumat a l’elegància natural en escena que ja li coneixíem.
Així mateix, el tenor Stephen Mullan va acompanyar Vila en la interpretació actoral i va demostrar bon gust i bellesa tímbrica, malgrat que la duresa en l’emissió va passar-li factura en determinats moments.
Un dels repertoristes que més treballa del nostre país, Ricardo Estrada, va acompanyar sol·lícitament els dos cantants, després de substituir, pocs dies abans del concert, el pianista anunciat en un primer moment. Llàstima que algunes de les pàgines simfòniques escollides difícilment resisteixen cap transcripció per a aquest instrument.
A banda d’aquesta petita objecció, la tria del programa va ser un altre dels elements d’èxit del concert: tres blocs separats per una brevíssima pausa i dedicats, cadascun, a una òpera –Cavalleria rusticana, Carmen i Aida, més una ària de Don Carlo–, de la qual s’oferia una selecció d’àries, duets i escenes més populars –també, i segons reconeixien els mateixos cantants, més exigents. Presentat per l’actriu Maria Voronkov, el format defugia d’aquesta manera el tradicional enfilall de fragments cèlebres però sense cap mena de coherència en què solen consistir molts recitals.
Cal felicitar, en definitiva, aquesta nova iniciativa a la vila ducal de Montblanc –impulsada, curiosament, per l’Associació d’Amics de la Música de Valls–, tant per aquesta primer entrega com per les que han de venir al llarg d’aquest mes de juliol. I que sigui per molts anys!
