TEMPORADA FSF. Liza Ferschtman, violí. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, director. A. Vivaldi: Les quatre estacions. F. Schubert: Simfonia núm. 2, D. 125. Palau de la Música. 16 de maig de 2022.
Un dels màxims al·licients de la gira de la Franz Schubert Filharmonia entre els dies 13 i 17 de maig per Lleida, Tarragona, Sant Cugat del Vallès, Barcelona i finalment Reus era la presència novament al capdavant de la formació del director Rinaldo Alessandrini, batuta paradigmàtica de la música barroca. Dies abans, però, va anunciar, com va informar la mateixa organització, que per motius personals no duria a terme finalment aquesta gira, malgrat ser per a molts una sorpresa de darrera hora l’absència del director italià als escenaris respectius, entre els quals el del Palau; ni tan sols l’eficient pàgina web del Palau es feia ressò en cap moment de l’absència del mestre Alessandrini.
Els assajos ja es van fer sota direcció orquestral de la violinista Liza Ferschtman per a Les quatre estacions de Vivaldi i amb la direcció de Tomàs Grau, titular de la formació, per afrontar la bellíssima Simfonia núm. 2 de Franz Schubert. I el concert va tenir dues parts interpretativament molt diferenciades. Una discutible versió de Les quatre estacions davant una bellíssima i indiscutible interpretació d’una pàgina que traspua optimisme italianitzant i classicisme pels quatre costats com la Simfonia núm. 2 de Schubert.
La violinista Liza Ferschtman va plantejar una versió dels cèlebres concerts vivaldians si més no desconcertant. A moments semblava un retorn a aquelles icòniques lectures dels I Musici dels anys setanta, d’altres a l’ímpetu i vigor pel que fa al tempo –ni de bon tros a l’estil- de la mítica versió de Biondi. L’ús de glissandi, d’atacs rítmicament marcats que provocaven sonoritats aspres, un gust incisiu en els contrastos –que ens imbuïa inclús en la plenitud d’un concert romàntic– s’enfocava vers el lluïment d’una solista amb infinitat de recursos tècnics gens justificats. Unes Estacions plenes de contrastos, amb manca de fluïdesa en la naturalitat del discurs, amb sorpreses sonores sobtades, voluntàriament allunyades de les versions historicistes –què hauria passat sota la batuta d’Alessandrini?– i amb una concepció en què el lluïment personal i els efectes se sobreposaven a la naturalitat d’una música que brolla amb un lirisme que encara atrau per igual els públics més eclèctics. La violinista, amb més voluntat que encert, va llegir traduïts al català els versos que acompanyen les estacions prèvies a la interpretació dels concerts respectius. Grans aplaudiments d’un públic que va fruir malgrat aquest enfocament tan personal i eclèctic d’unes pàgines icòniques de la història de la música.
En el decurs de la Segona Simfonia de Schubert tot és transparència, lirisme, en el qual es poden apreciar els crescendi –tan propis de l’Escola de Mannheim– però ara amb unes sonoritats operístiques italianitzants pròximes a Rossini, un tema amb variacions sublim en el decurs de l’“Andante” reflex del liederisme tan afí a Schubert o l’empremta inesborrable de Haydn en la subtilitat del “Minuet”. Una obra que la Franz Schubert Filharmonia, fent honor al seu nom, va tocar amb lluminositat, amb qualitat de so, amb un Tomàs Grau que dirigia amb aquella naturalitat i qualitat expressiva pròpia de la composició. Una Simfonia que ha quedat eclipsada per la Quarta (Tràgica), la Vuitena (Inacabada) i la Novena (la Gran) del catàleg schubertià, però com s’esdevé amb tantes de les Simfonies de l’esmentat Haydn quan es programen i s’interpreten amb la qualitat escoltada al Palau, costa d’entendre la poca difusió que tenen als escenaris.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.
