BCN CLASSICS. Academy of Saint Martin in the Fields. Julia Fischer, violí i direcció. F. Schubert: Rondó per a violí i orquestra de corda, D. 438. B. Britten: Variacions sobre un tema de Frank Bridge, op. 10. W. A. Mozart: Rondó per a violí i orquestra, KV 373. D. Xostakóvitx: Simfonia de cambra per a orquestra de corda en Do menor, op. 110. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE MAIG DE 2022.
Quan s’escolta l’Academy of Saint Martin in the Fields, hom té la sensació que, malgrat el pas del temps, s’ha mantingut immutable aquell segell distintiu interpretatiu que Neville Marriner li va atorgar en el decurs de tantes dècades. Podrà afrontar, gràcies a la flexibilitat instrumental, un repertori més cambrístic o simfònic, barroc, clàssic o del segle XX, però l’exigència de qualitat serà premissa innegociable per a aquesta mítica orquestra londinenca que té un llegat discogràfic que supera els cinc-cents enregistraments i que està vinculada a centenars de noms mítics que han marcat la interpretació de les darreres dècades. Ara tornava a Barcelona amb el concert amb el qual es posava punt final a la gira espanyola iniciada a Oviedo (on l’Auditorio té un bust dedicat a la figura de Marriner), Madrid i Alacant, després que aquesta gira quedés ajornada a causa de la pandèmia.
I la música de Schubert, Britten, Mozart i Xostakóvitx va brillar acompanyada d’un prodigi del violí com és Julia Fischer i el seu Guadagnini del 1742. El Palau va omplir-se del so inconfusible de l’Academy, precís, d’afinació cristal·lina, amb una categoria i noblesa en l’execució en què, bé es tractés del classicisme de Mozart, del lirisme romàntic de Schubert o de les harmonies punyents del segle XX de Britten o Xostakóvitx, tot el que significa una interpretació paradigmàtica va tornar a excel·lir en la seva plenitud. Dues obres en tonalitat major, líriques, canòniques, bellíssimes en el melòdic com els Rondós per a violí i orquestra de corda de Schubert i Mozart, servien a cadascuna de les parts com a preàmbul de la densitat sonora, magnitud i fortalesa inherent de les Variacions sobre un tema de Frank Bridge de Britten i de la que avui dia és probablement la versió més espectacular i intensa que es pugui escoltar de la celebèrrima Simfonia de cambra per a orquestra de corda en Do menor, op. 110a de Xostakóvitx.
Julia Fischer –una de les millors violinistes de l’actualitat i una pianista extraordinària (ha enregistrat el Concert per a piano en La menor de Grieg)– ens transportava a la Viena del Rondó D. 438 de Schubert amb una sonoritat càlida, mesurada, bellíssima de projecció, recolzada en un acompanyament ideal de les cordes de l’Academy, que copsaven tota la serenitat i bellesa lírica que traspua l’obra. A les espectaculars Variacions sobre un tema de Frank Bridge de Britten amb Fischer com a concertino, l’Academy va brodar la “Romança”, va tocar amb una energia desmesurada la “Marxa”, va mostrar una precisió mil·limètrica en el “Moto perpetuo” i en el decurs del “Càntic” la precisió de dinàmiques no podia resultar més perfecta. No pot trobar-se el més mínim “però” interpretatiu a unes Variacions que coneixen i interpreten com ningú.
Ja a la segona part, el violí de Fischer va esdevenir protagonista amb el Rondó KV 373 de Mozart: deliciós, elegant, amb una concepció de delicada ària operística en què tot s’articulava en una perfecta mesura dels cànons clàssics de proporció sonora i fraseig. Però va ser en la Simfonia de cambra op. 110a (arranjada per Rudolf Barshai), i que ha estat considerada l’obra més punyent i colpidora de Xostakóvitx, quan la proposta dels membres de l’Academy va enlairar-se encara més del nivell abans assolit. Ja en el seu enregistrament amb Tomo Keller com a concertino la interpretació s’eleva fins a una dimensió de perfecció màxima i malgrat haver-hi alguns canvis entre els seus instrumentistes –el mateix Keller per Fischer–, la proposta presentada al Palau brollava d’una magnitud i força idèntiques. El ritme desaforat, perfecte, precís, presentat en el cèlebre “Allegro molto” i la colpidora emoció del “Largo” final van confegir una versió punyent, vehement i d’una intensitat de la qual resultava impossible escapar. Per asserenar una tal magnitud d’intensitat, el lirisme de la música del Souvenir de Txaikovski va rubricar un concert de màxima magnitud musical.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
