BCN CLÀSSICS. Orquestra de Cadaqués. Cor Estatal de Letònia. Martin Fröst, clarinet. Ricarda Merbeth, soprano. Olesya Petrova, mezzosoprano. Josep Bros, tenor. Steven Humes, baix. Dir.: Gianandrea Noseda. Obres de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE DESEMBRE DE 2019.
Després de més de trenta anys de concerts, l’Orquestra de Cadaqués plega. La decisió, presa fa temps, no es va fer pública fins fa poques setmanes.
Per aquest motiu, el concert del cicle BCN Clàssics al Palau en què l’Orquestra de Cadaqués afrontava una obra de referència, la Missa Solemnis de Beethoven, va estar tenyit tot ell d’un sentiment de tristesa, de pèrdua. Era la darrera vegada que l’Orquestra, que l’endemà encara actuaria a Madrid, actuava al Palau i a Catalunya.
El país no està per perdre orquestres i encara menys conjunts com el de Cadaqués, una orquestra freelance, moderna, polivalent, capaç d’adaptar-se ràpidament a qualsevol mena de repertori i que oferia un rendiment mitjà força alt. Al sentiment de culpa, s’hi afegia un sentiment amarg i lleig: el sentiment que, una vegada més, no hem fet bé les coses. Aquest pensament ens va empaitar durant tot el concert.
Va dirigir Gianandrea Noseda, un director ara ja madur, que va començar a tenir nom i oportunitats quan va guanyar el concurs de direcció convocat precisament per l’Orquestra de Cadaqués. Una altra cosa important que, juntament amb l’orquestra, se’n va en orris.
La Missa Solemnis és una mena d’obra “impossible”; el seu prestigi és mític, la musicologia lloa, amb raó, el desplegament esplèndid de saviesa i erudició que va exhibir Beethoven en aquesta obra tardana on connecta, per una banda, amb tota la tradició de la música religiosa anterior i, per l’altra, ens deixa astorats amb aquell agosarament i suprema llibertat que trobem sovint a les obres tardanes del compositor.
La Missa Solemnis sempre fa pensar que els darrers anys de la seva vida Beethoven es devia sentir artísticament molt sol, perquè anava sempre vint passes endavant de la resta de compositors, cent passes endavant dels crítics i mil passes endavant d’un públic que no podia seguir l’evolució vertiginosa del pensament del compositor aïllat en la solitud de la seva sordesa. El Beethoven tardà fa sempre la sensació del tità que, emparat pel prestigi, però íntimament sol i incomprès, tirava en soledat i amb un esforç immens de tot el carro de la música alemanya per fer-la avançar.
Malgrat el prestigi mític de l’obra, la Missa Solemnis és també, d’alguna manera, una obra “maleïda”. És una peça de l’època de la Novena Simfonia i, com aquesta, exigeix un ampli desplegament coral, però mentre que la Novena gaudeix d’una popularitat universal, la Missa Solemnis no, i la prova la tenim en el fet que s’interpreta poc sovint, el públic no la reclama.
L’obra és difícil, molt difícil, tant per als intèrprets com per al públic. La part coral presenta demandes altíssimes i la part dels solistes vocals també és d’alta exigència.
El repte era majúscul, però tant l’Orquestra, com el Cor Estatal de Letònia, com els solistes vocals, entre els quals hi havia el tenor català Josep Bros i la soprano de llarga dedicació wagneriana Ricarda Merbeth, van oferir un rendiment d’alt nivell. Noseda va exhibir capacitat per posar en ordre aquell immens exèrcit sonor que omplia completament l’escenari del Palau i va oferir una lectura de l’obra intensa i arriscada que buscava la intensitat expressiva.
A tall de “teloner” vam tenir ni més i menys que el millor concert de clarinet que s’hagi compost mai, interpretat de manera excelsa per un dels millors clarinetistes del món. La versió del suec Martin Fröst del Concert per a clarinet, KV 622 de Mozart va ser inefablement bella, exacta, perfectament equilibrada. Un goig. L’acompanyament orquestral de l’orquestra que s’acomiadava del públic també va ser de molt bon nivell.
Imatge destacada: (c) Joan Tomàs.
