CICLE ESCENES A L’AUDITORI. Carlota Baldrís, composició, electrònica i direcció. Amparo Lacruz, violoncel. Jordi Pérez Solé, actor. Dir. escènica: Joan Font. Suite de l’aigua de Carlota Baldrís. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 8 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Xavier Chavarria
El cicle Escenes, de L’Auditori, va proposar un espectacle poeticomusical a la Sala Tete Montoliu titulat Suite de l’aigua, creat per la compositora vendrellenca Carlota Baldrís. A mig camí entre l’espectacle familiar, el teatre musical i la música experimental, la Suite de l’aigua és un viatge a través del món de l’aigua com a font de vida, de l’estretíssima vinculació amb l’ésser humà i amb la natura, i de les emocions que suscita. I tot això traduït en un seguit d’episodis musicals que combinen peces originals compostes per Carlota Baldrís amb citacions d’obres de grans compositors de la història, i en diàleg amb la imatge i l’escena. I Joan Font, alma mater de Comediants, en signa una posada en escena evocadora i suggerent: un grup de científics en un laboratori (que de fet són els mateixos músics) mostrant i demostrant la importància de l’aigua per a l’ésser humà, i traduint-ho en música i imatges. Un d’ells, l’actor Jordi Pérez Solé, feia d’amfitrió amb breus intervencions en què explicava aquest món oníric però natural, màgic i alhora artístic. Al centre de l’escenari (i del laboratori) l’únic instrument musical tradicional, un violoncel que tocava Amparo Lacruz amb la seva habitual dolçor i eloqüència, i que feia de fil conductor d’un relat visual i auditiu molt estimulant.
Un altre tret distintiu d’aquesta proposta és la perfecta simbiosi entre diversos llenguatges musicals que van des de la clàssica fins a l’electrònica passant per la música popular, i adobat amb ritmes moderns i ben actuals. Alternats amb els episodis originals de Carlota Baldrís, s’hi poden identificar elaboracions enginyoses de la Música aquàtica de Händel o d’un preludi de Chopin al costat d’El cant dels ocells; el Lacrimosa de Mozart o una Suite per a violoncel de Bach al costat de la cançó infantil Si la barqueta es tomba, o la Cançó de bressol de Brahms i el cor final de la Passió segons sant Joan combinats amb Singing in the rain. I tot això amb una naturalitat esbalaïdora i amb un tractament delicadíssim, coherent i alhora agosarat i trencador: la mateixa compositora, Carlota Baldrís, damunt l’escenari manipulava electrònicament tots aquests sons al costat de Linus Urpí, responsable de la programació sonora, i d’Amparo Lacruz, que hi posava el toc humà i intemporal del violoncel, tot ben adobat amb el suport visual creat per Pau Casanovas projectat en una pantalla que presidia l’escena amb imatges oníriques i altament evocadores que complementen la música sense treure-hi en cap moment el protagonisme.
L’espectacle segueix un fil narratiu que passa per tots els estadis i estats de la música, explorant el paper primordial i transcendent que té en la vida humana, i acabant amb una evocació aquàtica de diverses emocions humanes, sens dubte l’episodi més poètic i també arriscat de la proposta, que va ser l’únic instant en què la tensió narrativa va perillar i el tremp musical va decaure sensiblement. Però el resultat global va ser molt estimulant i satisfactori. I una dada que ho ratifica: els nombrosos nens i nenes que van assistir a l’espectacle van mantenir una actitud d’atenció i sorpresa que no va defallir en cap moment.
