PALAU 100 BACH. Isabelle Faust, violí. Sonates i Partites per a violí sol de J. S. Bach PALAU DE LA MÚSICA. 24 D’ABRIL DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
Programar en un sol concert la integral de Sonates i Partites per a violí sol de Johann Sebastian Bach és una gesta a l’abast de ben pocs intèrprets. I no només per la dificultat tècnica que, òbviament, comporten les sis partitures –celestials i endimoniades a parts iguals–, sinó també per l’excel·lent condició física que demanen. Mantenir el rigor estilístic fins al final, sense que les versions es ressentin per la possible minva de les energies, no és senzill ni tan sols en un intèrpret de primer nivell. I no obstant això, quan Isabelle Faust va encarar la recta final del seu recital amb la sempre sorprenent “Xacona” de la Partita núm. 2 en Re menor, BWV 1004 –no gens casualment relegada al moment culminant de la vetllada–, la declamació del seu Stradivarius, en perfecta il·lació amb els moviments i les peces anteriors, es va elevar altisonant des dels murmuris del no-res, minimalista o complex, per despertar la perplexitat com per primera vegada. Un moviment que equival en extensió a mitja partita, conegut així mateix per diverses transcripcions per a piano (la de Ferruccio Busoni, però també una altra, curiosament menys cèlebre malgrat l’autoria, en aquest cas de Johannes Brahms, que la va transcriure per a la mà esquerra, tot readaptant el virtuosisme), i que després de la interpretació per Faust va precipitar els aplaudiments del públic posat dempeus. La polifonia d’alguns dels passatges no deixa de meravellar per l’alquímia de la tècnica de les dobles cordes, que dota un instrument com el violí d’unes potencialitats sonores certament inaudites.
El recital s’havia iniciat amb la Sonata núm. 1, en Sol menor, BWV 1001, composició, com les dues subsegüents, estructurada en moviments amb les acostumades mesures temporals i, així, diferents de les indicacions corresponents als moviments de les Partites, en certa manera –com s’esdevé amb les suites orquestrals o per a instrument sol– indicats amb noms que corresponen a danses tradicionals de l’època de Bach i anteriors: “Bourée”, “Gavotte”, “Forlane”, “Courante”, “Sarabande”, així com els encara clàssics “Rondeau” i “Minuetto”, o la inigualada “Chacone”. L’atreviment i la sensibilitat de l’execució per Faust d’aquest últim moviment, marcat pel ball d’origen italià (Ciaccona, com ara la de Tarquinio Merula, paradigmàtica, composta pràcticament un segle abans), ja s’havien apreciat en les versions de les altres composicions per a violí sol, en què Bach demostra un coneixement sobrenatural de les possibilitats de l’instrument. El virtuosisme està posat al servei d’un projecte que sembla transcendir el merament humà, per aquest motiu l’agosarament d’Isabelle Faust –perfectament equilibrat i tècnicament justificat– semblà il·luminar-la en el curs de la interpretació d’un halo d’assossec prodigiós.
La titànica tasca d’interpretar la integral de Sonates i Partites per a violí sol de Johann Sebastian Bach és només comparable a la realitzada per un dels seus companys de discogràfica, amb qui comparteix escenaris en composicions de cambra, el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras. Si aquella integral de Suites per a violoncel va fer emmudir el Palau fa algunes temporades, Isabelle Faust aconseguí, a més, que amb prou feines se sentissin els molestíssims estossecs (que costa no entendre com a immorals quan interrompen passatges de màxima subtilesa). L’atenció va ser màxima fins al final per part de l’enorme majoria de públic…, cosa que no va evitar una sorpresa al final: que un esternut –tan inevitable com perfectament extemporani– embrutés el silenci que ha de coronar amb màxima pulcritud el final de la “Xacona”. El rostre de la maratoniana alquimista era indescriptible, però lluny de barrejar-se ella mateixa amb aquella realitat insospitadament desagradable, va tancar els ulls per deixar que el temps es fes etern. Ens va semblar una eternitat incòmoda a la majoria dels mortals, glaçats com ens vàrem quedar davant de l’inoportuníssim premi. Deixà passar el temps i la realitat mundana Isabelle Faust en una breu i intensa meditació. I quan obrí els ulls ja era en un altre lloc, feliç, amb el somriure de qui tot ho ha perdonat, sabent-se posseïdora de la vareta que fa esdevenir or o que si més no il·lumina la grotesca caverna on tan sovint som i ens trobem.
