L’ambició russa

PALAU 100. Orquestra Simfònica del Vallès. Anna Netrebko, soprano. Yusif Eyvazov, tenor. Dir.: Massimo Zannetti. Àries i duos veristes i de Giuseppe Verdi. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 17 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Marc Busquets Figuerola

El d’Anna Netrebko és un dels casos que s’esdevenen de tant en tant en la història de l’òpera. Potser ara no se n’és plenament conscient, perquè els operòfils vivim en un estat de nostàlgia crònica, però el temps ho dirà i ho confirmarà. La soprano russa és posseïdora d’aquells dots naturals que fan que els cantants esdevinguin mítics: una veu única i penetrant, una musicalitat innata, una emissió natural, una presència escènica imponent i un instint teatral aclaparador. Tot això amb l’aval d’una carrera que ja és impressionant als principals teatres del món, des que el 2005 es va posar de llarg en aquella Traviata a Salzburg que ha quedat incrustada a les oïdes –i retines– de qualsevol aficionat a la lírica.

Només amb aquestes qualitats un cantant pot abordar un repertori tan ambiciós com el que va oferir la Netrebko la nit del 17 de desembre, en el que va ser el seu debut al Palau de la Música. De Verdi al verisme, la soprano es va passejar amb la mateixa comoditat per totes les àries i sense deixar que decaigués mai la intensitat. I és que s’ha de dir amb la boca petita per por de caure en la blasfèmia, però hi va haver moments d’aquesta vetllada que van fer pensar que un concert de la Callas no devia ser una experiència gaire diferent. No tant pel tipus de veu o la tècnica, sinó per l’instint, la força i la teatralitat que trasmet i que fan que el públic s’emocioni ària rere ària. I l’òpera és això.

Amb un públic totalment expectant –després que la soprano hagués de posposar aquest concert previst per al maig passat–, el programa va començar amb l’obertura de la verdiana La forza del destino, sempre efectiva per la seva capacitat atmosfèrica i que la Simfònica del Vallès dirigida per Massimo Zanetti va executar de manera només correcta. Un rendiment que va anar pujant al llarg de la nit fins a uns més remarcables preludi de La Traviata, en la primera part dedicada a Verdi, i intermezzi d’I pagliacci i Manon Lescaut en la segona, dedicada al verisme.

Com a carta de presentació al Palau, la Netrebko va triar la primera ària i cabaletta “Nel dì della vittoria… Vieni! T’affretta!” de Macbeth de Verdi i així va plantar-se al mig de l’escenari; començà amb un parlando colpidor i continuà amb una execució de l’ària i la cabaletta impecable acompanyades d’unes mirades fulminants que va anar repartint per tots els racons del Palau. I és que ella, també en els concerts, no canta una ària, sinó que és el personatge que interpreta. Així, després de Lady Macbeth va ser Leonora d’Il trovatore amb “Tacea la notte placida… Di tale amor che dirsi”, en què va demostrar que encara és posseïdora d’una coloratura de gran bellesa, tot i que hagi anat evolucionant a un repertori de més pes.

En la segona part, com a Manon Lescaut, en “In quelle trine morbide” va estar delicada i preciosista. I sense ni el descans d’un intermezzo ni abandonant l’escenari, va abordar “La mamma morta” d’Andrea Chénier, una ària de demandes vocals i interpretatives totalment diferents de l’anterior, en què va treure l’artilleria pesant i va crear una atmosfera totalment embolcalladora premiada amb una de les ovacions més grans de la nit. Amb “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur va saber retre homenatge al genio creator i transmetre l’emoció que Cilea hi va posar. Ària que va bisar al final del recital, en una repetició que va ser, fins i tot, millor que l’anterior, movent-se per tot l’escenari amb gran gust.

Si algun “però” hem de posar al concert, va ser la participació del tenor Yusif Eyvazov, promès de la soprano, que va cantar amb ella els duets que van tancar les dues parts d’aquest concert: primer un “Già la notte densa” d’Otello de Verdi menys afortunat que el duet “Oh! Sarò la più bella!… Tu! Tu! Amore tu!” de Manon Lescaut, molt més efectiu per la seva càrrega teatral.

Mala peça al teler quan cantants de fama internacional comencen a col·locar la parentela en el seus concerts, però en aquest cas Eyvazov substituïa Riccardo Massi, que era qui havia de cantar en la data inicial i que per motius d’agenda no va poder fer-ho en aquesta ocasió. També s’ha de reconèixer que el tenor va actuar amb certa prudència, tot reservant la seva aparició en solitari als bisos, amb un “Nessun dorma” sota la mirada atenta de la Netrebko a l’escenari que, recolzada en un lateral com una musa més del Palau, contemplava embaladida el seu promès. Després ella va oferir com a propina l’“Ària de la lluna” de Rusalka de Dvořák, que l’ha acompanyat durant tota la seva carrera i que continua cantant de manera esplèndida. A més de repetir l’ària d’Adriana Lecouvreur ja comentada, com a agraïment per la insistència del públic, que es resistia a abandonar la sala.

Ovacions, flors, fotos i alguns ulls vermells van tancar aquesta vetllada històrica, atès que ara les parets del Palau ja han quedat impregnades de la veu única d’aquesta soprano que ha fet de l’ambició la seva marca i que volent abordar molt repertori, tira per terra la dita, demostra que ho pot fer i que, a més, ho fa bé.