FESTIVAL BAYREUTH AL GRAN TEATRE DEL LICEU. Lohengrin de Richard Wagner (en versió de concert). Klaus Florian Vogt. Annette Dasch. Thomas J. Mayer. Susan Maclean. Wilhelm Schwinghammer. Dir. musical: Sebastian Weigle. LICEU. 2 DE SETEMBRE DE 2012.
Per Jaume Comellas
D’entre les òperes d’envergadura –també en el sentit d’extensió– de Wagner, Lohengrin probablement és la més còmodament assumida pel gran públic; o sigui per l’estrictament wagnerià, per l’estrictament operístic i fins per tot el que se situa a la vora d’aquestes zones.
Essent una obra ja plenament wagneriana, amb incorporació de l’emblemàtic leitmotiv, el compositor alemany encara no ha pouat de ple en el que serà el seu cosmos definitiu, en el món de les llegendes nòrdiques, en l’elevació mítica i mística que després esdevindrà el leitmotiv –valgui la reiteració– i el fet fonamentalment definitori de la seva aportació a la història de l’òpera. Encara que n’apunti força en el mateix argument que ja ens remet al mite del Graal i al Montsalvat, que després desenvoluparà extensament, i que els noms dels personatges Wotan i Parsifal ja hi treguin el nas.
Elementalment, Lohengrin és una història d’amor impossible entre el protagonista i Elsa, sotmesos per la força extrahumana que els empeny a un final tràgic. Wagner furga en els valors més profunds de la condició humana i de manera especial en l’amor de parella. I particularment s’endinsa, en aquesta òpera escrita en plena època del seu idil·li justament impossible amb Mathilde Wessendonk, en els mecanismes de l’absolut que mouen aquesta relació; aquest absolut/anhel/utopia, que com a tal transcendeix la mateixa condició humana i mena a la impossibilitat de la seva concreció terrenal.
Hi ha molt per pensar i molt per contrastar entre la visió immediata, terrena i prosaica de l’amor i aquest absolut/metaterrenal en què el situa el compositor –i lletrista– en aquesta obra, d’una bellesa corprenedora. Perquè això és, per damunt de tot, Lohengrin: una obra arravatadorament bella, d’un melodisme que llisca gairebé al món italianitzant, d’un discurs musical pletòric, vital i ensems mengívol en la seva grandiositat.
La versió que ha portat el Festival de Bayreuth ha tingut tota l’envergadura que podia esperar-se d’un equip artístic tan ric i transcendent. I aquí cal fer èmfasi, més que en el repartiment, en les bases: en una orquestra i, especialment, en un cor de nivells imponderables. Wagner en estat pur –dramatúrgia a part, és clar–, com a coixí d’un equip vocal sòlid però tampoc excepcional; no superior en conjunt a alguns repartiments wagnerians viscuts al mateix Liceu.
Aquí, en tot cas, el gran regal ha estat l’actuació enorme del tenor alemany Klaus Florian Vogt, un Lohengrin memorable, malgrat que el color de la veu no resulti exactament bonic, però lluint una suficiència de recursos, una musicalitat i un refinament excepcionals. També ha deixat una petja perceptible el Telramund de Thomas J. Mayer, una veu poderosa i una visió rotunda del seu personatge.
Sebastian Weigle va tornar a casa en un retorn saludat amb una barreja de reconeixement del seu excel·lent treball i també d’afecte per l’empremta que deixà al nostre teatre.
