Subscriu-te

L’‘Andante i scherzo’ de Joan Manén veu la llum més d’un segle després

ELS TEUS CLÀSSICS. Emmanuel Pélaprat, harmònium Mustel. Kalina Macuta, violí. Òscar Alabau, violoncel. Daniel Blanch, piano. Obres de Mustel, Granados, Pedrell, Lefebvre, Saint-Saëns, Cristià, Roma, Manén, Goberna i García Robles. CASAL DEL METGE. 27 DE MAIG DE 2019.

És prou coneguda la meritòria tasca que l’Associació Joan Manén du a terme per recuperar l’obra del cèlebre compositor i violinista i per redescobrir obres que fins a la data havien quedat inèdites. Una d’aquestes troballes va tenir lloc quan l’intèrpret d’harmònium Emmanuel Pélaprat va trobar l’Andante i scherzo, per a violí i harmònium, que Joan Manén esmentava a les seves memòries: Mis experiencias. Sobre aquesta obra datada l’any 1900 va girar tot el concert que es va poder escoltar dilluns al Casal del Metge i que va tenir com a protagonista un harmònium Mustel –també conegut com a orgue expressiu– construït l’any 1930, que va ser portat expressament des de París.

© Josep Maria Rebés Molina

Al costat d’aquesta obra, un seguit de pàgines que tenien com a comú denominador l’ús de l’harmònium venien acompanyades per piano, violoncel i violí fins a confegir un programa de música de cambra del tot inusual. Aquesta estrena de Manén amb Emmanuel Pélaprat a l’harmònium i Kalina Macuta al violí ens va presentar un “Andante” en què la delicadesa romàntica embolcallada d’un refinat lirisme donaven peu a un “Scherzo” en què la rítmica constant i un original pizzicato atorgaven un colorisme molt particular als diàlegs instrumentals.

Un dels al·licients del concert va ser un programa d’obres molt poc divulgades d’autors catalans i francesos majoritàriament escrites entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX que van permetre escoltar aquest instrument fora del seu habitual àmbit litúrgic. Música delicada, amb títols tan suggeridors com Meditation, Místiques, Nocturns, Cant del matí, Llàgrimes… i que, deixant de banda la brillant Fantasia de Josep García Robles, es movia sempre per uns tempi lents, tot creant unes textures delicadíssimes.

© Josep Maria Rebés Molina

Esplèndid el treball, com sempre, de Daniel Blanch al piano –entregat a la redescoberta del nostre repertori musical–, per descomptat de Kalina Macuta –que a més de ser violinista de l’Orquestra Simfònica del Liceu, manté una relació professional amb Daniel Blanch des de l’any 2002– i d’un esplèndid Òscar Alabau al violoncel, que en la Barcarolle de Saint-Saëns i en el Cant del matí de Pedrell va brillar especialment. Però el veritable protagonista de la nit va ser Emmanuel Pélaprat, que tant en solitari –obres de Cristià, Roma i del propi Alphonse Mustel–, com acompanyat pels altres instrumentistes va treure una amplíssima gamma de colors d’aquest tipus d’harmònium inventat per Mustel al final del XIX i va extreure el màxim potencial de les característiques musicals i expressives de l’instrument.

La sonoritat delicada, vellutada i sempre curosa en la realització de les dinàmiques va predominar en les interpretacions d’una música plena de la delicadesa romàntica comuna a totes les obres. Un concert que només va tenir com a “però” una llarguíssima presentació a càrrec de Josep Maria Escalona que va motivar que la primera part s’iniciés amb tres quarts d’hora de retard sobre l’horari previst i que va fer que la sessió s’allargués pràcticament fins a les tres hores de durada. Un concert que fa encomiable el treball de l’Associació Joan Manén, fidel a la premissa de la redescoberta d’obres i la difusió d’un repertori que no forma part dels títols habituals de la programació.

Imatge destacada: © Josep Maria Rebés Molina

1 comentari

  • Sense dir cap mentida, benvolgut Lluís Trullén, faltes a la veritat.

    Escrius que la meva “llarguíssima presentació […] va motivar que la primera part s’iniciés amb tres quarts d’hora de retard sobre l’horari previst i que va fer que la sessió s’allargués pràcticament fins a les tres hores de durada”.

    És cert, però també ho és que la meva intervenció va començar més d’un quart d’hora tard del moment anunciat.

    Van ser diverses les causes que van convertir el concert en increïblement llarg. En clau d’humor en citaré només una, que no recull la teva crítica: es va haver de començar de bell nou una peça perquè a la violinista li fallava el pedalet que li feia girar les pàgines de la partitura digital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter