L’AUDITORI MÉS. Lang Lang, piano. Mozart: Sonates per a piano núm. 4, 5 i 8. Chopin: Quatre Balades. L’AUDITORI. 10 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Lluís Trullén
El pianista xinès Lang Lang va posar punt final a la seva gira de concerts per Espanya amb un recital triomfal celebrat a l’Auditori de Barcelona. Les ciutats de Bilbao, Saragossa, València, Madrid i Barcelona han pogut gaudir d’un pianista de talent extraordinari mostrat dins i fora dels escenaris, mitjançant unes actuacions que venien acompanyades d’un ampli ressò mediàtic. Aprofitant les possibilitats tecnològiques que suposen les retransmissions via streaming, el públic ha tingut l’oportunitat de seguir aquests dies Lang Lang oferint rodes de premsa, classes magistrals, visitant rotatius de diaris o emissores de ràdio. Lang Lang, inclòs entre els 250 Joves Líders Globals pel Fòrum Econòmic Mundial, o considerat l’any 2009 com una de les cent persones de més influència mundial, és un cas a part del panorama pianístic i de la música clàssica en general. La seva fama aconsegueix que s’exhaureixin totes les entrades allà on actua, i ha convertit el piano en quelcom tan popular a la seva Xina natal, que en l’actualitat es calcula que hi ha trenta milions de persones que estudien aquest instrument al país d’Orient. Amb una infància duríssima dedicada exclusivament a l’estudi de l’instrument, el fenomen Lang Lang continua creixent d’una manera exponencial i aconsegueix que un públic en bona part novell i encuriosit per la seva fama ompli els escenaris de tot el món i en molts casos tingui fins i tot un primer contacte amb la música clàssica.
Però deixant de banda el que podríem anomenar l’èxit inqüestionable que acompanya el pianista xinès fora dels escenaris, les seves interpretacions poden tenir tants amants com detractors. Lang Lang, quan tenia nou anys –ara en té trenta–, ja tocava les tres Sonates de Mozart incloses en el programa. Evidentment, la seva visió sobre aquestes obres ha anat madurant fins a arribar a una interpretació que defuig de patrons convencionals prèviament establerts. El seu Mozart, allunyat al màxim de purismes, escapa fins i tot dels cànons tradicionals de les interpretacions realitzades amb piano a l’estil de Brendel, Barenboim o Pires. Lang Lang mai no copia allò ja fet, sinó que aporta en la interpretació quelcom nou, alguna cosa coherent amb la seva idea preconcebuda de la música per mitjà d’un estil que pot o no ser del gust de tothom. El seu Mozart posseeix un to romàntic quasi pertorbador, amb moments en què l’estil galant es transforma en un torbador Sturm und Drang, aprofundeix en els temps lents amb dinàmiques i no dubta a aplicar efectes expressius com el rubato. Un Mozart intens, amb moments extremadament dúctils, moments d’una poètica encisadora, però que innegablement porta un segell propi inconfusible, quelcom d’innovador encara que pugui desviar-se dels cànons estilístics de les obres.
Les quatre Balades de Chopin són un punt i a apart dins la literatura pianística. Són obres sublims entre les més sublims de tota la producció per a piano, en què apassionament, virtuosisme, lirisme i la màxima expressió del geni de Chopin semblen haver confluït per deixar-nos quatre de les pàgines més essencials de tot el repertori. I certament, el Chopin de Lang Lang, abassegador (en especial en el “Presto con fuoco” que tanca la primera Balada i l’“Agitato” amb què clou la segona) i d’una profunda poètica, hi ha moments que resulta desconcertant. Lang Lang va estar incommensurable en la segona Balada, portada a un tempo extrem en les turbulentes baixades de semicorxeres acompanyades amb les octaves del registre greu, contrastades amb un “Andantino” d’una dolçor interpretativa magistral. La subtilesa amb què va afrontar la tercera Balada per anar creant un crescendo formidable i apassionat va resultar idènticament encisador. Per contra, en la Balada op. 23, els recursos expressius de Lang Lang poden ser més discutibles. Va portar a l’extrem les indicacions de dinàmiques que la perfeccionista escriptura de Chopin apuntava a l’obra: uns sotto voce meravellosos però summament contrastats, uns poco ritenuto com en el de l’escala en octaves final en què el temps semblava aturar-se i un apassionament desbocat que podia resultar fins i tot desmesurat. Era el Lang Lang –com el que ens va mostrar en la quarta Balada– en estat pur, sublim en el fraseig, vehement, impulsiu, però que més enllà d’emocionar ens va enlluernar. Aplaudiments unànimes, Lang Lang donant la mà al públic que s’acostava als peus de l’escenari i que no dubtava a immortalitzar el moment amb fotografies fetes des dels mòbils, la càmera que retransmetia en streaming captant el moment amb els seus fans… Lang Lang en la seva màxima essència mediàtica i que fora de programa ens va regalar un nocturn i dos valsos del mateix Chopin davant d’un públic lliurat.
