LANG LANG, piano. Bach: Partita núm. 1. Schubert: Sonata D. 960. Chopin: Estudis op. 25. L’AUDITORI. 22 D’ABRIL DE 2012.
Per Lluís Trullén
A Lang Lang, en el seu pas per Barcelona, se li podria atribuir la locució “Veni, vidi, vici” proclamada davant el Senat pel general i cònsol romà Juli Cèsar, per la rapidesa amb què va assolir l’èxit, la totalitat de la victòria i la destresa, en aquell cas militar, que van ser incontestables. En la gira que Lang Lang ha dut a terme per Espanya, va mostrar en primer lloc el seu talent a Madrid interpretant dos Concerts per a piano de Beethoven i posteriorment a València oferint el mateix recital que interpretà a l’Auditori de Barcelona com a punt final d’aquesta sèrie de concerts. Des de mesos enrere L’Auditori ens recordava amb uns cartells immensos l’arribada del pianista a la ciutat i des de feia setmanes les entrades per al recital estaven exhaurides. Classe magistral a L’Auditori, actes fundacionals, actuació per sorpresa en la gala matinal liceista del diumenge, signatura prevista de la seva autobiografia a l’FNAC el dia de Sant Jordi i, per descomptat, el recital que suposava el seu debut a L’Auditori.
La trajectòria artística de Lang Lang (que va ser escollit el 2009 una de les cent persones més influents del món segons la revista «Time») és diferent de la dels tots els altres pianistes del món. Resulta prou coneguda la seva vida, amb una infantesa espartana dedicada exclusivament a l’estudi del piano –que va repercutir en un dur enfrontament amb el seu pare– i que ja als cinc anys el feien guanyador d’un concurs. A partir d’aquell moment, el treball, l’esforç i alhora una intel·ligència per treure rèdit del seu treball, el van dur a convertir-se en un fenomen de masses a la Xina i, des del 1999 –amb disset anys–, a despertar el reconeixement artístic internacional, a promoure fundacions per a nens i a ser emblema publicitari per a diferents empreses. Lang Lang es presentava a l’auditori amb un programa en què figuraven la Partita núm. 1 de Bach, la Sonata D. 960 de Schubert i els dotze Estudis op. 25 de Chopin.
Un dels pros del pianisme de Lang Lang cal cercar-lo en el fet que cadascuna de les seves interpretacions és quelcom únic, diferent. Una peça interpretada per aquest pianista xinès té poc a veure amb les versions de referència dels clàssics realitzades per grans celebritats pianístiques. La contra, per als més puristes, cal cercar-la en la manera d’interpretar un o altre autor. El seu ventall de pianissimi, fortissimi, la manera d’aplicar les dinàmiques, l’elecció dels temps, defugen en determinats moments aquell patró preconcebut que tots podem tenir d’una obra determinada. A Lang Lang se li ha replicat la manca de sensibilitat adequada per apropar-se a un o altre autor, però el que resulta ben cert és que, a mesura que passen els anys (recordem la seva actuació a Barcelona en la temporada Palau 100), aquesta idea pot haver quedat obsoleta precisament per la nova lectura que fa dels clàssics. El seu Bach, amb canvis de dinàmica, amb contrastos, amb un ús continuat del pedal per evitar qualsevol ressonància molesta, posseïa magnetisme per la seva riquesa de colors, per la seva destresa en l’execució de la Giga o la Courante o l’extrema lentitud i vigilància de la sonoritat en la Sarabanda. Un Bach, per als més avesats a les interpretacions introspectives pròpies de l’estil de Sokolov, que pot sorprendre i fins i tot no agradar, però en el qual figura una aposta personal i una originalitat indiscutibles.
Posteriorment va interpretar la Sonata D. 960 de Schubert, obra cimera del piano del compositor austríac, en què Lang Lang va mostrar-nos precisament aquella idea de saber mantenir la tensió constant en obres de grans proporcions, i aquella maduresa inqüestionable que li permet afrontar un discurs profundament romàntic, poètic, líric i d’una claredat i una frescor vienesa incontestable. Bravos d’un públic lliurat i, de sobte, Lang Lang surt acompanyat a l’escenari per Roberto Alagna, amb qui va interpretar l’“Elegia” de Jules Massenet.
La segona part ens reservava la sèrie dels Estudis que Chopin va dedicar a “Madame la Contesse d’Agoult”. Les acurades indicacions de Chopin referides a dinàmiques, tempi, pedal, ornaments o les lligadures de fraseig semblen deixar poca llibertat al intèrpret, però aquestes obres, que han passat dels estudiants fins als més grans pianistes de tots els temps, també poden arribar a sorprendre en les mans de Lang Lang. Un prodigi tècnic el que va aconseguir el pianista en els estudis de terceres (núm. 6) i de sisenes (núm. 8), en què les mans fluïen pel teclat amb una naturalitat que semblava obviar la tremenda dificultat que comporta aquesta interpretació; magistral el seu pas pels tres darrers estudis, en què vehemència, apassionament i fortalesa ens van permetre gaudir d’un pianisme ple de fogositat i virtuosisme. Extrema delicadesa en el setè de la sèrie, que a tall de nocturn ens va permetre gaudir del Lang Lang més reflexiu i poètic… En definitiva, uns estudis que el pianista xinès interpreta des de la seva joventut i que, més enllà dels tempi amb moments quasi excessius, rubatos i efectes curiosos de dinàmiques (com els emprats en el número 9), el fet d’escoltar-los en les seves mans resulten un plaer. Un Auditori abocat va obtenir, ja fora de programa, el Somni d’amor de Liszt (anunciat micro en mà per Lang Lang després d’agrair al públic de Barcelona la seva presència al concert) i una prodigiosa interpretació “de cara la galeria” de La Campanella del mateix Liszt (autor a qui ha dedicat monogràficament el seu darrer enregistrament) amb desplegament de tècnica, virtuosisme i espectacularitat.
Lang Lang va triomfar amb el seu virtuosisme prou conegut, amb la seva personalitat distesa capaç d’atreure el públic, però també amb una maduresa i personalitat interpretativa que podrà ser discutida, però que té una signatura inconfusible que la fa diferent i summament original.
