CICLE JAMBORITALIA. Enrico Rava New Quartet. SALA JAMBOREE. 26 i 27 DE GENER DE 2016.
Per Albert Suñé
Enrico Rava, trompetista i fiscornista de Trieste, és un dels músics europeus de jazz més considerats. Als seus setanta-sis anys pot mirar enrere i sentir-se realment orgullós de les col·laboracions amb gent com Gato Barbieri, Steve Lacy, Michel Petrucciani, Joe Henderson, Cecil Taylor, Paul Motian, Carla Bley i Lee Konitz, entre d’altres.
Rava va iniciar-se en el jazz free, però ha anat evolucionant fins a ser un tastaolletes. Ho diem en el bon sentit de l’expressió, ja que ha sabut integrar-se en diferents estils sense perdre mai la seva qualitat intrínseca, a la qual ha afegit gairebé sempre un refinament que molt possiblement li van encomanar dos trompetistes que es van convertir en els seus primers ídols: Miles Davis i Chet Baker.
El músic de Trieste s’entaforà per primer cop al Jamboree els dies 26 i 27 de febrer al capdavant d’un trio de joves per tal de presentar el seu darrer treball discogràfic: Wild dance. En el qual, en alguns temes, apareix l’excel·lent trombonista Gianluca Petrella. Van ser uns concerts que formen part del cicle Jamboritalia, amb la col·laboració de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona i d’ItàliaES.
El grup, anomenat Enrico Rava New Quartet, va deixar anar bàsicament un funky dolç, en el qual s’afegien compassos que provenien del swing, del bop i del blues. Era una barreja força elegant, ben assajada i interpretada, i en la qual Rava –que sap perfectament que no és un jovenet i que, per tant, no pot atresorar la bufera d’un músic de vint-i-cinc anys– es col·locà en una tessitura còmoda però en la qual mostrà la seva categoria. Utilitzà sempre el fiscorn, i les seves frases suaus, generalment curtes, tenien un enorme gruix de sapiència.
Aquest estil desembocà moltes vegades en una gran aproximació a les tesis de Miles Davis. No volem dir amb això que fos un calc del músic d’Illinois, però sí que conservà molta de la seva idiosincràsia, ja que amb prou feines va deixar anar alguna nota estrident i es mantingué sempre en una ona cool molt reeixida, amb estones en què el diàleg amb el guitarrista va assolir una gran alçada.
Rava ha triat molt bé els tres companys que necessita per a aquest viatge: Francesco Diodati, l’esmentat guitarrista, estigué magnífic, encara que se sobrepassà en alguna ocasió amb els seus efectismes; Gabriele Evangelista fou un contrabaix de pedra picada, i Enrico Morello, el bateria, va estar molt ajustat i netíssim en els seus redoblaments. A més, tots tres van demostrar la seva categoria en els solos corresponents.
