Le Grand Macabre de György Ligeti. Basada en un text de Michel de Ghelderode. Werner Van Mechelen. Brian Asawa. Chris Merritt. Barbara Hannigan. Anna Puche. Inés Moraleda. Frode Olsen. Ning Liang. Francisco Vas. Simon Butteriss. Dir. escènic: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) en col·laboració amb Valentina Carrasco. Dir. musical: Michael Boder. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu (Barcelona), Théâtre Royal dela Monnaie (Brussel·les), Opera di Roma i English National Opera (Londres). Liceu. 19 de novembre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
És evident que quan es va programar la data de l’estrena de la producció Le Grand Macabre al Liceu era impossible preveure quina seria la data de les eleccions generals espanyoles. Però el cas és que, curiosament –per aquestes lleis universals de la sincronia o la casualitat– l’estrena a Espanya de l’òpera de Ligeti va coincidir amb la jornada de reflexió prèvia al dia de les eleccions.
Ple de gom a gom en un Gran Teatre del Liceu expectant gràcies en gran part al desplegament de mitjans que s’ha fet per reivindicar una òpera que calia escoltar, veure i viure a Barcelona, i gràcies també a l’èxit recollit per la producció de La Fura dels Baus a les nombroses ciutats on ja s’ha pogut veure. I el cas és que tot aquest desplegament, tots els comentaris positius que es podien recollir de boca en boca, tota l’expectació generada per una òpera que, per a molts, ha estat classificada com una “antiòpera”, estaven plenament justificats. Som davant segurament, ja ho advertim, “la” producció de la temporada.
Se n’ha parlat molt, ja d’antuvi, de la producció de La Fura dels Baus, i més que parar-se a analitzar-ne i descriure’n els detalls, el que cal comentar és la gran seriositat amb què l’equip de La Fura dels Baus –Àlex Ollé i Valentina Carrasco (direcció d’escena), Alfons Flores (escenografia), Franc Aleu (vídeo), Lluc Castells (vestuari) i Peter van Praet (il·luminació) han treballat sobre una òpera que, per profundament macabra, irònica, satírica, barroera, cruel i escatològica que pugui semblar, és, en realitat, profundament seriosa. És per això que, i molt encertadament, el mateix Àlex Ollé l’ha qualificat com a anti-antiòpera.
I és que Le Grand Macabre és, d’entrada, una gran òpera. Una òpera que segueix tots els requisits que una òpera ha de complir per ser un espectacle complet. Una òpera que compleix els patrons musicals –sí, fins i tot l’obertura de clàxons és una obertura, la distribució invertida de la instrumentació és coherent; i qui diu que una orquestra hagi de tenir més violins que no pas contrabaixos?– i la música hi és profundament plena de sentit. Per posar un exemple, darrere del recital d’onomatopeies que vomita el cap de policia encarnat per una Barbara Hannigan que és pur prodigi, hi ha una autèntica ària amb ornamentacions que –ja ho deia Matabosch en la presentació de l’òpera– fa que la Zerbinetta de l’Ariadne auf Naxos d’Strauss sigui bufar i fer ampolles. I això és només un exemple. Perquè, a més, Le Grand Macabre és una òpera que demana el dos-cents per cent dels cantants. I en això, novament, el Liceu no ha badat. Poder comptar amb Chris Merritt –gran cantant rossinià en la seva joventut– com a Piet the Pot per al seu debut al Liceu pot semblar una broma. I ho és, en part. Però la seva aportació en aquest personatge va ser digna del millor tenor lleuger; això sí, amb l’experiència de l’edat. Magnífics també Brian Asawa, Werner Van Mechelen, Frode Olsen i Ning Liang, en papers extenuants a nivell vocal però també físic. Les corredisses per sobre i dins de la gran nina Clàudia que omple l’escenari eren dignes de l’atleta de triatló més ben preparat. I l’aportació excel·lent de Barbara Hannigan, més a prop de l’artista de circ que no de la d’una soprano coloratura. Per quedar-se bocabadat, literalment. A títol local, Anna Puche i Inés Moraleda van ser delicades i exquisides com a Amando i Amanda, i Francisco Vas i Simon Butteriss, més que solvents.
Però, repetim-ho, un no es pot quedar en l’anècdota. Ni tan sols en la de disposar en escena d’una nina que recorda una cantant que, a Barcelona, ens es profundament familiar: Clàudia Schneider. I encara menys amb la de riure les gràcies cada cop que una part del cos de la nina s’obre per deixar-ne sortir –o entrar-hi– algun dels personatges de l’òpera. Cal anar més enllà.
Le Grand Macabre és una òpera profundament crítica, que apel·la a l’anàlisi crítica de la societat, d’una societat que per por és capaç de caure en el parany del conformisme i l’“idiotisme”. La por a la mort, la gran qüestió de l’ésser humà, porta els protagonistes més “humans” a cometre els actes més reprobables i irracionals, a perdre el nord i el sentit del deure i a deixar de buscar solucions i alternatives al sistema.
En jornada de reflexió prèvia a les eleccions… va servir d’alguna cosa haver vist Le Grand Macabre?
Tot seguit oferim al lector una altra proposta crítica, o anticrítica. Un exercici de reflexió que, com a mínim, posa en evidència que amb Le Grand Macabre trobem una proposta que apel·la als valors originaris de l’òpera i la tragèdia grega en què s’inspira: fer pensar l’audiència.
El gran Ligeti i l’Ollé macabre
Per Josep Barcons Palau
Hi ha qui diu que els directors d’escena s’han erigit en gurus dels muntatges operístics, i que això desvirtua l’òpera: que si fan posades d’escena descontextualitzades, que si el text no coincideix amb el que hi ha a l’escenari (optant per Ceuta o Melilla en comptes de Sevilla), que si surten espitregaments i fel·lacions del tot gratuïts (tot i que –si em permeten la gosadia– com a catalans potser ja ens va bé la gratuïtat en aquests afers)… De vegades tot això que es diu pot ser ben cert, però vagin a veure El Gran Macabre i qüestionin-se els tòpics!
Què hi trobaran? Per exemple les mamelles decadents de Mescalina esmamellant-se amunt i avall; un filòsof astròleg sodomitzat (què en diria Foucault?); un servei d’intel·ligència militar que –per desfer la paradoxa– és ben poc intel·ligent; un duet lasciu entre Amando i Amanda (originalment anomenats Spermando i Clitòria…) que vociferen en una còpula de dos cossos que no poden ser més nus, carnals ni musculats; un Like a virgin de borratxo; una referència fantàstica al grandiós Thriller de Michael Jackson –en comptes de fer-ho a la dansa de la mort de Verges– en ple moment de classicisme orquestral; o dos ministres (un de blanc i un de negre, demana Ligeti) vestits de blau i de vermell. Blau i vermell que són tant el color de les venes i les artèries del gran cos que hi ha a escena, com els emblemes de la rosa al puny i les gavines que ja planen per Espanya. Tots dos colors al servei no pas del país ni del rei dauradament ridícul i golut, sinó exclusivament dedicats al profit de si mateixos: parlem de l’òpera… que quedi clar! Dos ministres, que –per fer-ho políticament més incorrecte– efectivament són negre i blanc, però no pas de vestuari sinó de raça.
I tot aquest gran guinyol, entra i surt per tots els orificis d’un cos magne que hi ha a escena. Una gran Clàudia –¿és casual que sigui el nom d’una varietat d’una fruita arrugadissa com la pruna?– que, després de voltar per l’escenari, desmembrar-se, o fer girar el cap com la nena de l’Exorcista, ensenya a tothom la figa (que és, en definitiva, un altre fruit). I el moment en què això passa no és pas ni casual ni fortuït. Al contrari! Perquè passa després de dues obertures antioperístiques en cada un dels actes (de clàxons i timbres, respectivament: la millor translació postmoderna d’una fanfara que serveixi de crida!), just quan la música més s’assembla a la d’una obertura tradicional. És en aquest moment que a escena apareix l’obertura de la nina, en la qual –per acabar-ho d’adobar– Nekrotzar entra, tot posant en relleu que l’escletxa és el pas cap a una nova dimensió post mortem. La mort, doncs, entra en l’obertura per generar l’orgasme al precís indret del punt clímàtic!
Si els barrocs parlaven de la vida com un gran teatre, sembla que la visió de La Fura és la de la vida (allò que hi ha abans que la mort actuï) com un gran cos o com un gran fruit, del qual cal extreure tot el suc. Si el carpe diem i el tempus fugit eren lemes barrocs, el carpe corpum o el món com a fruit podrien ser els lemes d’aquest muntatge. Un muntatge enorme, fascinant i revelador, que no embruta mai l’altre gran espectacle que és el de la música ligetiana, tant respecte de l’escriptura, com del que passa al fossat quan s’interpreta, sota l’esplèndida direcció de Michael Boder. Una música que s’articula amb una corda mínima, una percussió exacerbada, la presència d’instruments no habituals i la convivència extemporània de teclats (des d’un clave fins a un sintetitzador!), que serveixen sempre a un propòsit expressiu de gran envergadura, i que acaba sent una majúscula celebració de la vida. Potser per aquest vitalisme perfumat d’absurd, l’obertura de la Clàudia no pot sinó deixar de recordar-nos l’Origen del món de Gustave Courbet… També perquè si els amants (Amando i Amanda) gemeguen al principi i al final de l’òpera, és que potser tot és un gran polvo. O –com sembla derivar-se del vídeo final de l’obra, i tenint en compte la proximitat dels esfínters– que tot és una gran cagada! Fet i fet, si es dignifica el cos, també és digne allò que excreta.
El que s’ha catalogat com a antiòpera bé mereix el que es podria catalogar com a anticrítica…, amb un llenguatge obscè (bé està fora d’escena!), que no pretén sinó generar curiositat per assistir a l’espectacle. I la millor manera d’acabar una anticrítica és convertint-la en un descarat anunci: vagin a veure Le Grand Macabre al Gran Teatre del Liceu. És, probablement, l’espectacle de la temporada!
