PALAU 100. La flauta màgica de W. A. Mozart (versió de concert). St. Florianer Sängerknaben. RIAS Kammerchor. Akademie für Alte Musik Berlin. Miah Persson. Topi Lehtipuu. Marcos Fink. Burçu Uyar. Daniel Schmutzhard. Sunhae Im. Kurt Azesberger. Inga Kalna. Anna Grevelius. Isabelle Druet. Thomas E. Bauer. Joachim Buhrmann. Dir.: René Jacobs. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE NOVEMBRE DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
El risc que es corre un cop s’escolta La flauta màgica de W. A. Mozart en la versió de René Jacobs és que l’experiència suposi un abans i un després que transformi la percepció de la partitura i el concepte operístic d’aquesta obra d’art. Això, que ja va quedar palès quan el director belga va publicar amb Harmonia Mundi la seva controvertida –i després aclamada per la crítica i l’audiència– versió del singspiel mozartià, en la presentació al Palau de la Música Catalana d’aquest mateix títol i intèrprets va quedar ratificat.
Èxit de qualitat artística, èxit de públic i èxit de proposta van ser les claus perquè la “revetlla” de Santa Cecília, patrona de la música, fos l’endemà en comptes del dia abans de la celebració oficial. Per aconseguir-ho, René Jacobs va aprofitar els recursos que li oferia el Palau (espai escènic i fins i tot la mateixa platea) per convertir la sala modernista en un híbrid entre “Volkstheater” (teatre del poble), on s’acostumaven a representar els singspiels a la Viena del segle XVIII, i sala burgesa habitual, pròpia del tombant de segle XIX a XX. Així és també com Jacobs entén La flauta màgica. Un singspiel amb totes les de la llei –diàlegs parlats amb un llenguatge planer i proper als gustos del poble, i música i temàtica elevada més afí als il·lustrats– que en la versió de Jacobs semblava evocar les interpretacions contemporànies a l’època d’estrena de l’obra, el 1791, el mateix any de la mort de Mozart.
Però René Jacobs no hi busca una pulcritud i precisió taxidermista. La seva és una versió viva, lliure, que aprofita els recursos propis de l’època –percussió variada, flauta de Pan, pianoforte…– per confegir una proposta musical en què l’element característic del singspiel, el diàleg no recitatiu, pren protagonisme, lligant millor les transicions entre música i paraula. Per aquest motiu, l’aparent excés de percussió –excés en comparació amb les versions conegudes fins ara– no va ser sinó un recurs per oferir elements sonors que acompanyin el drama; i la introducció del pianoforte, la recuperació d’un ús habitual a l’època, un recurs sense voluntat musical definida, sinó més aviat, purament expressiva.
A això hi ajudà l’aportació musical excel·lent de l’Akademie für Alte Musik de Berlín, que es nota que té a la sang el caràcter precís que Jacobs demana, en una versió molt i molt estudiada. I la no menys excel·lent aportació del RIAS Kammerchor i els solistes –amb alguns matisos, és clar– expressament escollits pel músic belga. Així doncs, resultaren màgics –i sorprenents– els moments inicials, amb un trio de dames de la Reina de luxe –mai fins ara no s’havia descobert el destacable relleu d’aquests breus rols– en les veus d’Inga Kalna, Anna Grevelius i Isabelle Druet (és just esmentar-les). Com també màgica –per delicada– va ser l’aportació global de Miah Persson com a Pamina, en un duo deliciós amb Papageno, i un “Ach, ich fühl’s” més angoixant gràcies al ritme més ràpid escollit per Jacobs (ratificat pels testimonis de l’època de Mozart). I màgic –per entranyable– el Papageno de Daniel Schmutzhard, ben complementat per l’exòtica Papagena de Sunhae Im. Marcos Fink com a Sarastro va mostrar un cant molt noble i de molt bon gust, si bé no té l’impacte vocal ni actoral que s’associa a un personatge com el seu. Topi Lehtipuu va defensar amb nervi un Tamino que se li va travessar en més d’un moment amb notes dures en el registre agut. Burçu Uyar va ser una Reina de la Nit autèntica, amb l’histerisme que la caracteritza, i arriscada, fins al punt de relliscar en els sobreaguts a canvi d’un lliurament vocal dramàtic.
I convé referir-se a Kurt Azesberger com a Monostatos, que amb la secció masculina del RIAS Kammerchor van oferir un “Das klinget so herrlich” amb rubatos i inflexions innovadors i molt adequats. Thomas E. Bauer i Joachim Buhrmann van ser dos nobles sacerdots i els tres nois del St. Florianer Sängerknaben, encantadors.
René Jacobs i tot el conjunt en escena van merèixer una monumental, entusiasta i, fins i tot, sorpresa ovació per part d’un públic que va gaudir de valent, rient, meditant i emocionant-se a parts iguals; aquest és l’objectiu i la triple lectura d’una obra que així, doncs, respon a la imatge icònica de la maçoneria, el triangle. Exitós preludi, per tant, a la trilogia Da Ponte que, a partir de l’any vinent i durant tres anys consecutius, aterrarà al Palau de la Música Catalana per a gaubança dels melòmans.
