TEMPORADA OBC. Cor Lieder Càmera. Cor Madrigal. Cor Vivaldi. Marion Cotillard. Xavier Gallais. Yann Beuron. Maria Hinojosa. Marta Almajano. Aude Extrémo. Eric Martin-Bonnet. Pep Planas. Carles Romero Vidal. Anna Moreno-Lasalle. Joana d’Arc a la foguera d’Arthur Honegger. Dir.: Marc Soustrot. L’AUDITORI. 18 DE NOVEMBRE DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
L’expectació generada per l’actuació de Marion Cotillard –oscaritzada per la seva brillant recreació de la cantant francesa Edith Piaff al film La môme– a l’Auditori de Barcelona com a protagonista de Joana d’Arc a la foguera, va copar l’atenció dels mitjans de comunicació des d’almenys dues setmanes abans del concert (la «Revista Musical Catalana» publica en el número de novembre-desembre un article sobre l’obra d’Arthur Honegger).
Aquest fet va supeditar a un segon pla l’indiscutible valor de la proposta artística, més enllà de l’anècdota glamurosa de la presència de l’actriu francesa. Però vivim en un món contradictori i estrany, al qual també corresponen actituds curioses, i és cert que més enllà del valor musical de la proposta –indiscutible–, segurament un dels èxits d’aquesta majestuosa empresa va ser el fet d’obrir les portes de la Sala Pau Casals de L’Auditori a un tipus de públic que poques vegades, o potser mai, havia trepitjat encara aquesta casa. Això sí, caldria saber si la inversió realitzada es compensarà amb els anys en fruits en forma de nous consumidors de les propostes musicals de L’Auditori.
El cas és que hi havia expectació a L’Auditori i això es notava a l’ambient. Malgrat tot es tractava de la primera audició de “l’oratori escènic” d’Arthur Honegger Jeanne d’Arc au bûcher, per part de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i el retorn a les programacions musicals de Catalunya des de l’any 1955 d’una obra cabdal del segle XX. Ja han transcorregut dues generacions –encara queden els qui recorden la producció de Rossellini vista al Liceu amb Ingrid Bergmann fent de Joana d’Arc– i per a la gran majoria d’oients aquesta era la primera ocasió per escoltar en viu una obra que, a més, guanya sobretot en escena, en el directe, com a conseqüència del fort vessant dramàtic –també estàtic– del text, i fins i tot de la música.
Cal dir, doncs, que la fórmula de versió de concert no anava gens en contra de l’obra i que probablement l’enaltia en la concentració que s’oferia a la intensitat del text. Un text de Paul Claudel a vegades críptic, a vegades naïf, a vegades cruel, a vegades burlesc, que troba en la música de Honegger un vehicle molt compacte i adequat de transmissió. Un text, cal dir-ho, que una setmana abans de les eleccions, es revelà poderós i actual i, atenció!, tristament reincident.
L’obra d’Arthur Honegger és monumental, tant pel que fa a la demanda d’efectius musicals –dos pianos, ones Martenot, orgue, cor mixt de grans dimensions i cor de veus blanques, orquestra simfònica augmentada i un nombrós gruix de solistes, cantants i actors– com per la profunda genuïnitat de la seva música. Honegger sap servir-se del progressiu eixamplament estilístic que es viu a començaments del segle XX per agafar-ne aquelles propostes que li serveixen per manifestar el seu estil particular, eclèctic i agosarat, però també melòdic i líric en molts moments. La música de Honegger és subtil i sensible, i vindicativa i agressiva alhora. Una música que atrapa l’espectador dins del drama moral i històric de la joveneta Joana, una nena, una jove, una verge que es debat entre la por i la fe.
El fenomen “Cotillard” devia deixar més d’un amb un punt de desil·lusió, a nivell estètic. L’actriu, coherent amb el paper, va aparèixer en escena amb un recollit en forma de cua de cavall, la cara neta i sense maquillar i un vestit gris senzill de coll tancat i llarg fins a sota del genoll, amb sabates planes. La seva aparent fragilitat física –prima i menuda– eren el complement ideal per al personatge, amb què Marion Cotillard es va fondre a la perfecció. La seva entonació dels moments més tràgics tenien un deix de sanglot i trencament de la veu estremidors, sense sobrepassar mai el límit de la sobreactuació. Però la seva actuació no hauria estat tan noble i reeixida si no hagués comptat amb un servei impecable de tot el conjunt d’artistes que omplien l’escenari, des de les formacions col·lectives –OBC, Cor Madrigal, Lieder Càmera i Vivaldi– amb lliurament generós sota les ordres de l’excel·lent conductor Marc Soustrot, fins a les aportacions individuals. En aquest àmbit cal esmentar tant les aportacions esporàdiques –Anna Moreno-Lasalle, Pep Planas i Eric Martin-Bonnet– com les més nombroses. Maria Hinojosa –de veu generosa–, Marta Almajano i Aude Extrémo van complir vocalment amb molts bons resultats, i Yann Beuron va ser un valent Porcus. Xavier Gallais va donar la rèplica a Joana d’Arc amb sobrietat i professionalitat.
L’expectació i el bon resultat global de la proposta –transmissió en streaming inclosa– van ser premiats amb forts i llargs aplaudiments. Ho mereixien.
