PALAU GRANS VEUS. Piotr Beczala, tenor. Helmut Deutsch, piano. Obres de Schumann, Leoncavallo, Verdi, Massenet, Gounod, Bizet i Puccini. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MARÇ DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Si hi ha un apel·latiu que defineix la personalitat musical de Piotr Beczala, aquest és l’elegància. Una elegància que ni és amanerada ni tampoc ruda, sinó que té la justa mesura per resultar encisadora, indiscutiblement atraient, harmònica, així com equilibrat és també el seu registre, la seva emissió, en resum, la seva veu.
Després de l’èxit assolit en el seu debut escènic al Gran Teatre del Liceu, fa tot just mes i mig, amb un Werther de Massenet que va recordar vells i bells temps operístics, en el seu debut al Palau va estar acompanyat pels incondicionals rendits ja al seu talent indiscutible. Malgrat tot sembla que encara no hi ha massa assabentats, pobres ells, si es jutja per l’aforament del recinte, mig Palau només, que el tenor polonès es va encarregar d’omplir amb el seu art majestuós.
En la línia apuntada abans, Beczala posseeix una elegància innata, tant en el posat com en la seva manera d’entendre la música i el cant. D’alguna manera, el seu perfil artístic recorda grans figures del cant dels anys cinquanta, com Jussi Björling o Fritz Wunderlich, cantants amb mitjans d’una naturalitat hipnòtica, que posaven tota l’expressió en el cant sense necessitat d’afegitons fútils. Tanmateix, la veu de Beczala té un so argentat d’una calidesa superior, com la del sol d’un matí hivernal. Beczala no és visceral, no té una veu ni un caràcter llatí, però això no treu, en cap cas, calidesa al seu art.
Una altra de les coses que el fan singular és la seva mesura dels temps. El tenor polonès sempre es pren el temps adient per respirar sense presses però sense deixar caure mai l’energia i, a més, és amic dels tempos reposats però mai feixucs. Tot té en el seu cant una harmonia, un equilibri delicat i concís. No fa patir sentir-lo cantar, aquesta és la seguretat que transmet a l’escenari. El seu cant és sòlid, no hi ha fissures, ni tan sols al pas de la veu, que esdevé rodó, magistralment conduït cap a un registre agut rutilant, que en la seva potència embriaga els oients sense que ell ni tan sols es despentini. És insòlita la seva fortalesa, que no es tradueix en un cant fred i sense emoció. No, la seva capacitat de transmetre es concentra en el seu timbre rodó, masculí i profundament temperat, gràcies al qual es fa innecessari suplir intenció amb gestualitat. En resum, un cantant completíssim que, amb els seus cinquanta anys justos, viu el moment més pletòric, del qual sembla que el públic barceloní podrà gaudir els propers anys.
Amb tot això, Piotr Beczala va oferir un recital contrastant en estil i generós en les peces escollides, amb una primera part centrada en el lied i una segona part amb àries d’òperes prou conegudes. Per començar, el tenor va cantar el Dichterliebe de Robert Schumann, aquest deliciós cicle romàntic amb què el tenor va poder prendre la temperatura del públic en la respectuosa actitud que va mostrar al llarg de tot el cicle, fent gala d’un silenci educat i entès. No només per això Beczala s’hi va sentir còmode, perquè el tenor va agafar també ben ràpidament el control de l’espai i de l’acústica, lluint mixtures impecables, com per exemple a “Ich will meine Seele tauchen” (Vull submergir la meva ànima), tot combinant-les amb moments d’eixamplament, especialment a “Ich grolle nicht” (No et guardo rancor), en què va oferir el primer ascens al registre agut que va fer retrunyir els vitralls modernistes. Al seu costat el pianisme excels de Helmut Deutsch va servir amb enorme sensibilitat les inflexions que la partitura de Schumann demana, molt sovint amb independència del camí marcat a la veu.
Ja a la segona part, el tenor va ser condescendent amb el desig expressat pel Palau d’incloure també òpera i, així doncs, va fer també les delícies de molts dels congregats a la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana. Així les coses, i amb el públic expectant, el tenor es va passejar literalment per les àries pròpies del seu repertori actual, des de “De’ miei bollenti spiriti” (sense la cabaletta) de La traviata de Verdi a “Ah, lève-toi soleil” de Roméo et Juliete de Gounod, passant per “La fleur que tu m’avais jetée” de Carmen de Bizet (amb un arriscadíssim agut final en pianíssim) o “E lucevan le stelle” de la Tosca de Puccini, que va tancar el programa. La palma, sens dubte, se la va endur l’ària de Werther “Pourquoi me réveiller”, que va interpretar magistralment, cosa que provocà una allau de bravos i aplaudiments incansables. Ara bé, és de justícia reivindicar el sentiment amb què també va cantar la ja esmentada ària de la Tosca, o la deliciosa cançó de Leoncavallo Mattinata.
Arribats al final del programa, el tenor es va mostrar generós amb el públic, absolutament lliurat a l’art del cantant polonès, amb mig aforament dempeus. Per això, el cantant va voler agrair l’entusiasme amb un cançó de la seva terra, Polònia, de Myeczislaw Karlowicz: I remember quiet, clear golden days, op. 1 núm. 5, de gran bellesa, i amb la deliciosa Zueignung de Richard Strauss, que diu literalment “Et dono les gràcies”. La bogeria es desfermà, i amb raó, amb “Recondita armonia” de la Tosca de Puccini, i amb la napolitana Core’ngrato de Salvatore Cardillo. I aquí, un altre cop, és necessari tornar a parlar del pianista austríac Helmut Deutsch, que, relegat en aquesta segona part a l’aparentment mera funció d’acompanyant, va convertir les seves pàgines en visions renovades d’una música sovint menystinguda. El so que va extreure de la comentada ària de Puccini al segon bis és quelcom més que irrepetible; agafa aires d’immortalitat.
