BALLET PRELJOCAJ. Direcció i coreografia: Angelin Preljocaj. Spectral evidence. Música: John Cage, 79D. Vestuari: Olivier Theyskens. Il·luminació: Mark Stanley. Reposició: Dany Lévêque. La Stravaganza. Música: Antonio Vivaldi (Concert núm. 8, RV 249, fragments de Dixit Dominus, Laudate Pueri Dominum), Evelyn Ficarra (Source of Uncertainty), Serge Morand (Naïves), Robert Normandeau (Éclats de voix) i Åke Parmerud (Les objets obscurs). Escenografia: Maya Schweizer. Vestuari: Hervé Pierre. Il·luminació: Mark Stanley. Reposició: Noémie Perlov. Ballarins: Clara Freschel, Céline Marié, Nuriya Nagimova, Nagisa Shirai, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Sergi Amoros Aparicio, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz, Simon Ripert i Fran Sanchez. LICEU. 8 DE FEBRER DE 2017.
Per Clàudia Brufau
Angelin Preljocaj és dels coreògrafs més sol·licitats per les grans companyies de clàssica des que va estrenar l’emblemàtic ballet Le Parc amb els ballarins de l’Òpera de París el 1994. D’origen albanès, Preljocaj es va formar en dansa clàssica i més tard es dedicà a la dansa contemporània amb mestres com Merce Cunningham o Viola Farber. Aquesta setmana ha trepitjat amb la seva companyia, el Ballet Preljocaj amb seu a Ais de Provença, el Gran Teatre del Liceu amb dues peces que van ser creades originalment per al New York City Ballet: Spectral evidence (2013) i La Stravaganza (1997). Tant en una peça com en l’altra els enregistraments de les músiques escollides van ser, en bona part, la font d’inspiració del coreògraf.
Spectral evidence s’encén enmig del silenci i la foscor –inici boicotejat per la simfonia de tos que va entonar el públic del Liceu. De darrere quatre homes enfundats de negre i amb colls blancs apareixen quatres dones vestides amb camises blanques i vaporoses i les cabelleres deixades anar. Una taca roja a l’esquena de cada dona llueix com un estigma fatal. El vestuari dissenyat per Olivier Theyskens evoca el judici de les bruixes de Salem el 1692. El títol de la coreografia, que en català es tradueix “Evidència espectral”, apel·la a la creença –paranoia– dels puritans que la presència del dimoni era invisible i podia manifestar-se en els somnis. Però, ¿com va arribar Preljocaj a aquest tema tan tenebrós de la història americana? Va ser a través de cinc peces vocals enregistrades de John Cage, una d’elles és gairebé només la gravació de la respiració.
Preljcoaj desplega el desig sexual reprimit i la violència que emana aquesta història mitjançant una coreografia sovint calidoscòpica. Unes estructures triangulars permeten jugar amb la delimitació de l’espai i funcionar com a objectes multiús, de taules, portes a tombes. Diferents patrons coreogràfics construeixen la peça: duets multiplicats per quatre, els vuit ballarins a l’uníson o a cànon, les dones per un costat, els homes per l’altre i la parella solista. Els moviments defineixen els personatges. Els quatre ballarins, que encarnen ministres puritans –els acusadors de les bruixes–, descarreguen el poder patriarcal histèric amb una tempesta de salts batuts, i el tors i els braços gairebé inalterables. En contrast, les dones ballen bona part de la coreografia enlairades, o bé pels homes o bé propulsades pels seus salts. Com si poguessin flotar, els seus torsos i braços són dúctils i s’aixequen amb cada alenada. Spectral evidence s’apaga en silenci enmig d’un semicercle de tombes custodiades per les ballarines.
Ballarins del segle XVII irrompen al futur a La Stravaganza, mentre tres parelles de ballarins amb roba contemporània ballen sota el Concert núm. 8 d’Antonio Vivladi. ¿Un xoc cultural entre persones de diferents èpoques? Les tres parelles del passat que semblen haver-se escapat de quadres de Vermeer es presenten al públic seguint el ritme de música electrònica, tot encarant l’altre grup. El fons pintat de tons rojos i ocres aporta una dimensió pictòrica rica en textures a la coreografia angulosa –a nivell de moviments com les formacions triangulars que dibuixen en l’espai.
Preljocaj va crear La Stravaganza el 1997, quan el New York City Ballet (NYCB) celebrava el Diamond Project, un festival de ballets nous. El repartiment original va comptar amb dos ballarins, Christopher Wheeldon i Benjamin Millepied –que va passar fugaçment per la direcció del Ballet de l’Òpera de París– que actualment són coreògrafs molt sol·licitats. La intenció del coreògraf francès en aquest primer contacte amb la companyia americana era reflectir l’intercanvi cultural entre l’ADN del NYCB i el seu bagatge artístic a través d’un collage musical i una juxtaposició d’estils. Un dels moments més brillants de la peça és un pas de dos que transcorre en silenci. La parella de ballarins sembla haver-se empassat la música per la intensitat i el volum que desprenen a l’esculpir els moviments més delicats. La formalitat de l’obra i l’execució dels moviments són impecables, però La Stravaganza deixa un cert regust de buidor a diferència de la plenitud d’Spectral evidence. L’efecte que Preljocaj provoca sovint amb aquestes dues obres, molt més amb La Stravaganza, és força paradoxal: bombardeja l’escenari amb una elegància visceral que no s’aferra a la mirada.
