L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti. Albert Casals, Elisa Vélez, Carles Daza, Toni Marsol, Rubén Gimeno. Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Teatre La Faràndula (Sabadell). 19 d’octubre de 2011.
per Albert Torrens
Agraït i assequible tant per a intèrprets com per al públic de la més diversa condició, L’elisir d’amore és un títol àmpliament divulgat i representat. La història que s’hi explica, de final conegut per la majoria dels qui la van a veure, pertany a la categoria dels clàssics i, com a tal, no només ha inspirat una de les millors partitures de Donizetti, sinó també d’altres autors, tant músics com literats. Finalment, el to buffo fa que els personatges no triguin a guanyar-se la complicitat de l’auditori i les rialles s’alternin sovint amb els aplaudiments en bona part de les escenes.
Totes aquestes qualitats, però, no són gratuïtes, i sempre és d’agrair en qualsevol representació aquell punt d’originalitat que la fa única i que es va trobar a faltar en aquesta producció sabadellenca. I això que els elements de partida no podien ser més prometedors: el duet de protagonistes va resoldre amb solvència la majoria de les pàgines que els corresponen –i algunes no són gens fàcils–, però Albert Casals va mostrar més gràcia musical que no pas escènica com a Nemorino –el paper escau més a la seva veu que d’altres a què s’havia enfrontat recentment–, i Elisa Vélez va ser una Adina lleument irregular en començar la representació –amb alguns moments brillants cap al final, això sí. Carles Daza va lluir la veu i tècnica que ja li coneixem com a Belcore, i la revelació de la nit va ser, sens dubte, el Dulcamara encarnat per Toni Marsol, vocalment excel·lent i amb una vis còmica aclaparadora. Eugènia Montenegro va ser una bona Gianetta a pesar de la brevetat de les intervencions que li reserva l’obra.
La pitjor part se la va endur, sens dubte, el cor, imprecís i poc atent a les instruccions de Rubén Gimeno, com sí que hi va estar l’orquestra. Tampoc no va acabar de convèncer l’escenografia, que amb poquíssims mitjans va fer el just paper de situar la història en un poble costaner –hi ajudava el vestuari, més propi d’una sarsuela marinera.
Possiblement, algunes d’aquestes circumstàncies són imputables als nervis propis d’una estrena, de la mateixa manera que l’escassa entrada registrada –en un teatre que sol omplir en aquestes cites– potser tenia a veure amb la coincidència amb altres esdeveniments musicals i esportius.
