TEMPORADA OBC. Robert Levin, piano. Dir.: Emmanuel Krivine. Obres de Wolfgang A. Mozart i Hector Berlioz. L’AUDITORI. 9 DE MARÇ DE 2014.
Per Jacobo Zabalo
És coneguda l’afecció que Ludwig van Beethoven sentia pel Concert per a piano en Do menor, KV 466 de Wolfgang A. Mozart –per al qual compongué les cadenze que s’acostumen a interpretar en concert–, segurament perquè va detectar una afinitat entre l’esperit d’aquell, de regust tràgic i una coratjosa embranzida, amb el paradigma que les seves obres inauguraren, tot fomentant una nova concepció artística –la pròpiament romàntica–, en què el món interior del subjecte esdevé protagonista per sobre d’inclemències i avatars de tot tipus. Alguns representants de la més recent moda interpretativa tendeixen a separar dràsticament aquests dos monstres pel fet de pertànyer a períodes que la historiografia –sempre a posteriori, per cert– caracteritza distintament. Això és tan poc sostenible com dir que el pensament d’Aristòtil i Plató, amb evidents contrastos en forma i contingut, no es troba al mateix temps vinculat per llaços íntims no gens casuals ni insubstancials.
Una altra prova de la continuïtat entre el classicisme mozartià i el romanticisme és la recepció que tingué una obra tan fantàstica i sinistra com el Don Giovanni, composta en el mateix context que el majestàtic Concert per a piano núm. 25, en Do major, KV 503, el concert programat en aquesta ocasió amb un solista de luxe, el fortepianista Robert Levin, sota la direcció del principal director convidat, Emmanuel Krivine. Amb una digitació cristal·lina, molt dinàmic i participatiu en les parts orquestrals (no és casual que l’intèrpret pogués fer alhora de director en el context de composició), el solista oferí una lectura vivaç i rica en matisos, amb cadències originals de gran interès, en un concert per a piano que a mitjans de segle passat era referit amb el cognom d’“Emperador”, a imatge del que havia de compondre temps després Beethoven. Tot i –un cop més– l’intervencionisme retrospectiu de la historiografia, no deixa de ser simptomàtica la grandiloqüència del primer moviment: atacs beethovenians de la corda amb el suport de timbals, que els vents glossen amb filigranes que conviden el piano, entre uns i altres, a teixir una tela sonora amb colors notabilíssims i una força que evidentment desafia l’equilibri pròpiament clàssic, en què d’altra banda es basa. Aquest és –amb permís del Concert per a piano núm. 22–, sens dubte el concert mozartià més ric en temes i complex per la fluctuació dels tempi; el més expansiu, amb una integració sensacional del protagonista en l’orquestra, el piano, que encapçala amb atreviment l’evolució dels materials sonors.
L’eficaç participació de l’OBC en el concert de Mozart va tenir una continuïtat més que satisfactòria després de la pausa. D’una composició d’aires magnífics, si bé limitada en efectius, els oients feliçment aplegats diumenge a L’Auditori passaren a gaudir d’una de les peces orquestrals més ambicioses i evocadores del repertori romàntic, la Simfonia Fantàstica, obra del llavors jove i incomprès Hector Berlioz. Composta de moviments descriptius (“Somnis i passions”, “Un ball”, “Escena camperola”, “Marxa al suplici”, “Somni d’una nit de Sàbat”), que pretenen explicitar el contingut material d’episodis amb rerefons autobiogràfic, va rebre una lectura de gran intensitat emocional. En la versió de l’OBC quedaren enrere els prejudicis que a vegades se senten a propòsit d’aquesta simfonia al·lucinadora (literalment, segons el Diccionari de la llengua catalana: “Afectada amb visions o percepcions imaginàries”); una obra veritablement intricada, que requereix d’una profunda entesa entre seccions –alterna vigor i delicadesa en les escomeses–, així com l’encert dels instruments solistes, amb efectes sorprenents. Emmanuel Krivine va optar per situar al primer amfiteatre l’oboè amb què dialoga l’orquestra en el moviment “pastoral”, i fora d’escena la percussió metàl·lica que en el moviment culminant –de descens als inferns– anuncia el sinistre Dies Irae. Una melodia que va sonar deliciosament horripilant, gràcies en bona mesura a les sublims, esfereïdores intervencions dels metalls.
