GREC FESTIVAL 2022.The poetic body. Nederlands Dans Theater. Emily Molnar, direcció. TEATRE GREC. 29 DE JULIOL DE 2022.
El moviment d’alta qualitat del Nederlands Dans Theater va donar el tret de sortida a les nits d’estiu al teatre emblemàtic de Montjuïc. Feia trenta-quatre anys que la companyia neerlandesa no es presentava com a tal al festival Grec, tot i que fa dos anys, quan just sortíem del confinament, vam poder veure ballar alguns dels seus ballarins en el díptic presentat per Peeping Tom. Ara, a les portes del juliol del 2022, el Nederlands Dans Theater, que actualment dirigeix Emily Molnar, va venir amb The poetic body, un tríptic que reuneix tres veus coreogràfiques de tres generacions diferents: la coreògrafa valenciana Marina Mascarell, el tàndem israelià format per Sharon Eyal i Gai Behar i el mestre nord-americà William Forsythe. Les tres peces en qüestió són: How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled de Mascarell i estrenada el febrer d’aquest any, Bedroom folk de Sharon Eyal i Gai Behar estrenada el 2015 per la mateixa companyia, i One flat thing, reproduced, una de les coreografies més mítiques de Forsythe, en la qual catorze ballarins fan l’impossible per ballar entre vint taules. La vetllada va estar impregnada de la màgia de les nits de juliol, el talent d’un gran elenc de ballarins i amanida amb unes pauses massa llargues –però necessàries– entre peça i peça.
La nit va començar amb How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled (Com fer front a una posta de sol quan l’horitzó ha estat desmantellat), una coreografia escultòrica que medita sobre les formes i les melodies que l’acompanyen. Mascarell ha creat una peça diàfana en la qual els vuit intèrprets semblen entrar en simbiosi amb les escultures geomètriques dissenyades per Ludmila Rodrigues. L’enginy discret –en el millor sentit de l’adjectiu– impregna tota la coreografia: a l’inici el moviment de les ballarines i ballarins sembla aleatori i desordenat, però al llarg de la peça, aquelles frases o gestualitats que semblaven sorgir del no res van quedant teixides en una partitura coral més nítida. Com si primer ens hagués presentat les notes i després la melodia. Sota la música de quatre músics canònics dels segles XIX i XX –Richard Wagner, John Cage, György Ligeti i Jean Sibelius–, Mascarell difumina les figures del ballarins amb les de les escultures. Potser és la peça que va rebre un aplaudiment menys entusiasta, però no per això era menys interessant i bella, a parer de qui signa, almenys.
Algun dia, una reina del pop com Beyoncé plagiarà sense escrúpols frases hipnòtiques de les coreografies de Sharon Eyal, perquè si alguna cosa té aquesta coreògrafa és que la gestualitat carnal i tel·lúrica dels seus moviments s’enganxen com una cançó d’estiu. De fet, des que treballa amb el compositor Gai Behar, Eyal ha construït un relació trencadora entre la cultura pop i la dansa clàssica. Empeny el cos cap als seus límits a partir d’una gestualitat molt clara i un ritme hipnòtic. Bedroom folk té tots aquests components i més. L’elenc delimitat en triangles i files lluïa els millors pliés a la segona i uns relevés histriònics ben amarats de sensualitat. Bedroom folk és una coreografia que de manera planera classificaríem de “sexi”; és impossible no mirar i quedar abduïda o abduït per una coreografia que apel·la a cada cèl·lula del nostre cos. Evidentment, el plat d’Eyal i Behar va ser el més suculent i deliciós per a la majoria dels assistents.
Les vint mítiques taules de William Forsythe van tancar la vetllada amb catorze intèrprets disposats a esquivar tots els obstacles i reptes sota la música de sons metàl·lics de Thom Willems. Forsythe (Nova York, 1949) és el gran desconstructor de la dansa clàssica. One flat thing, reproduced és un joc d’escacs ple d’acudits interns i picades d’ull. Com un quadre barroc farcit d’enigmes per resoldre, és una obra exigent amb qui la mira. Els catorze ballarins i ballarines es posen a prova de foc entre l’espai ínfim que queda entre taula i taula: hi ballen entremig, per sota, per sobre, s’agafen els uns als altres i salten pels aires, eleven les cames de maneres impossibles, s’aturen com si algú hagués premut “pausa” amb un comandament a distància.
The poetic body va oferir una gran nit per començar aquest Grec 2022 en què tornem al Born després d’haver rodat el món. El projecte artístic del festival durant cinc anys ha estat fer la volta al món, en aquesta edició ha tornat a allò més conegut, com la dansa feta a Holanda, el teatre alemany o els cantautors catalans. Un retorn a universos coneguts, però amb un programa que ens parla de les qüestions més actuals i els temes més atemporals. Bon estiu i bon Grec 2022!
Imatge destacada: (c) Crahi Rezvani/ICUB.
