FESTIVAL MIXTUR. Ensemble O Vos Omnes. Xavier Pastrana, director. Joan Magrané: Missa a sis veus, i obres de Ramon Humet i alumnes del Taller de Composició i Experimentació Sonora Mixtur. L’AUDITORI. 15 D’OCTUBRE DE 2023.
En col·laboració amb L’Auditori, el Festival Mixtur ha tingut com a traca final un capítol dedicat exclusivament a la veu, “en un diàleg amb la creació més recent” amb què ha clausurat aquesta edició. Amb dos compositors de tradició vocal com són Ramon Humet i Joan Magrané –antics mestre i deixeble–, l’ocasió va suposar un esdeveniment molt especial per visibilitzar el repertori coral a cappella i contemporani, no sempre fàcil de programar. Tal com subratlla Oliver Rappoport, aquesta dotzena edició s’ha clausurat gaudint d’una més gran presència de candidats internacionals, tant a nivell docent com de participants de tallers, i especialment amb una relació més forta i activa amb L’Auditori. Amb més de quaranta-cinc esdeveniments, el Mixtur s’acomiada del 2023 amb bones sensacions.
Sota les mans de Xavier Pastrana, fundador del cor l’any 2011, l’Ensemble O Vos Omnes, resident de les temporades 2021 a 2024, ha esdevingut una de les formacions més importants de repertori antic. Cal assenyalar, i no de manera exclusiva ni limitada només a les plantilles vocals, com d’habitual resulta el fet que els intèrprets i les formacions especialitzats en música antiga esdevinguin, normalment, també les “puntes de llança” de la interpretació de música contemporània. Bé per interès, conveniència o, simplement, per no tancar-se portes, gairebé s’observa una certa predisposició que aquests intèrprets esdevinguin els protagonistes de moltes estrenes quan, en principi, podria tendir-se a pensar tot el contrari: que músics que fan música antiga no es decantessin mai a tocar música nova.
Sigui com sigui –i celebrant-ho–, l’excel·lent octet vocal va ocupar l’ampli escenari de la sala gran de L’Auditori equipat amb piano –afinació–, diapasons, partitures i, el més important, cordes vocals. Sota la direcció de Xavier Pastrana, els Tres ofertoris (2012) de Ramon Humet es van gaudir amb veritable expectació, afavorits pels avantatges d’un públic reduït i majoritàriament jove i, sobretot, per la qualitat excel·lent dels cantants. L’obra, perfectament escrita per a cor mixt, denota un equilibri entre els gustos personals del compositor i un gran coneixement dels mestres predecessors, amb cert aire romàntic, però també quasi nòrdic i místic.
De profundis va sonar amb serenitat, ben consolidat en el pla vertical gràcies a uns fiables greus que cimentaven l’harmonia des del més profund, amb sopranos i contralts acolorint els acords. El Deus meus va destacar per la precisió polifònica i els angelicals punts de trobada i va ser l’ocasió per al primer lluïment de la primera soprano, amb el seu timbre vibrat excel·lent. Els gruixuts acords del Dextera van ser, potser, el primer repte tècnic per algunes exigències dels divisi, tot teixint harmonies amb calidesa entre dissonància i dissonància. Després va arribar el torn del primer debutant, Jannai Torné Puig, i la seva Inefable poètica, estrena cuinada als tallers del Festival, que va destacar pel seu escapisme polifònic, amb referències al segle XVI i mostres de retòrica musical. El segon debutant, Fran Brajas, deixava veure a Duerme la mariposa una preferència per recursos sonors alternatius, com ara xiuxiuejos que fluïen sota un discurs basat en clústers i acords complexos.
La Missa a sis veus (2019) de cinquanta minuts de Magrané va tornar novament a una gran sala. Gran coneixedor i admirador dels renaixentistes, l’autor no amaga les influències conservadores, sinó que les fa seves en una recerca difícil del contrapunt primigeni i la voluntat de trobar un llenguatge nou, que podríem definir d’anacrònic, en el bon sentit del terme. “Des de Desprez a Monteverdi, passant Lasso i Gesualdo”, en paraules del compositor, Magrané sintetitza grans noms d’una tradició antiquíssima, per crear una Missa a partir de cèl·lules musicals metamòrfiques.
Des d’un “Kyrie”, auster, amb clares reminiscències de segles passats, a un melismàtic “Gloria”, Magrané gaudeix d’idees per fugir momentàniament del diatonisme i descenyir-se del text a voluntat. Sense artificis, el discurs d’aquesta Missa peculiar se sentia natural des del primer a l’últim compàs. Alguns passatges del “Benedictus” demanaven un veritable cos coral, especialment l’“Hosanna”, però els de Pastrana van ser capaços d’omplir l’àmplia sala amb un so de raonable potència. Un “Agnus Dei” tendre que fa ús de materials ja fets servir –o semblants– era l’encarregat de tancar una obra coherent, pura i honesta, que reivindica Joan Magrané com un compositor molt solvent i amb trajectòria pròspera.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
