Beethoven. Violin Concerto
Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks
Leonidas Kavakos, violí i direcció
Sony Classical, 2019
Hem tingut la sort, els últims anys, de sentir Leonidas Kavakos en directe a la ciutat de Barcelona. Tant al Palau de la Música, en diverses ocasions, com a L’Auditori la temporada passada, quan interpretà un Concert per a violí de Mendelssohn de forma força discreta, i en canvi oferí una lectura contundent de la Primera Simfonia de Brahms. Almenys en dues ocasions la seva faceta de director de simfonies passà per sobre de la de solista, que semblaria la més natural. Aquesta és una de les paradoxes –o potser n’hauríem de dir “misteris”– al voltant de la seva persona. Personalitat enigmàtica, de rictus gèlid, però així mateix capacitada per engegar volts i volts de rigorosa passió a les seves interpretacions. Fer l’unboxing d’aquest doble CD suposa, per tant, abismar-se a possibilitats fins i tot antitètiques. ¿Hi retrobarem el Kavakos de precisió mil·limètrica, incisiu però que no dissimula la pressa, o una versió més introspectiva i consistent?
La peça principal de la gravació, l’únic concert per a violí que compongué Beethoven –el Concert per a violí en Re major, op. 61– diríem que es presta més aviat a la segona lectura; però com succeeix en el cas del de Brahms, sembla contenir-hi un cosmos sencer, amb múltiples línies argumentals perfectament tancades sobre si, en forma d’obra mestra. La qüestió és que, des dels embats de l’“Allegro ma non troppo”, apreciem la voluntat de Kavakos per enregistrar una versió solemne i pulcra, molt precisa en la part solista –d’una afinació impecable–, però poc fluida. La voluntat analítica, i un rigor a voltes excessiu, acaben pesant massa. Produeixen una esquerda entre solista i orquestra, i a penes es percep diàleg, ni se sent el pathos característic de l’esperit romàntic. Per descomptat hi ha atacs amb rauxa ben mesurada, però quan aquests tenen lloc tendeixen a deslligar-se del to general del discurs. Amb les cadències succeeix quelcom semblant. La del primer moviment, per exemple –una transcripció de Kavakos de la cadenza que va fer Beethoven per a l’adaptació del Concert per a piano–, és tan absolutament virtuosa que difícilment s’esbrina com pertanyent a la mateixa obra. Molt més orgànica i equilibrada sembla la versió del Septet en Mi bemoll major, op. 20, que es presenta al segon disc junt amb algunes variacions per a violí i piano sobre cançons populars. Enrico Pace, el seu habitual acompanyant en directe, intervé en aquestes últimes amb prestància i puntualitat.
Els admiradors de Kavakos hi apreciaran la seva afinació característica, i gaudiran d’una peça interessant en què s’integra en un conjunt de cambra i es relaciona inter pares amb la resta de músics.
