FESTIVAL DE PERALADA. Cantar del alma. Núria Rial, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de Mompou, Campra, Cesti, A. Scarlatti, Schubert, Mendelssohn, Brahms, Gounod, Fauré, Ravel, Vivancos, Granados, García Morante, Montsalvatge, Guridi, Halffter i Toldrà. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 2 D’AGOST DE 2023.
La soprano Núria Rial, en el concert homenatge a Victòria dels Àngels ideat pel pianista Rubén Fernández Aguirre –que era, de fet, qui l’acompanyava–, va exhibir unes qualitats naturals i tècniques certament remarcables: la seva veu, per un cantó, brollava amb la nitidesa d’una font d’alta muntanya; però aquest doll d’aigua, al mateix temps que dimanava amb la força de les neus a l’època del desglaç, circulava per un canal d’acer inoxidable –severament encastat sobre la roca– sense sobreeixir-ne ni el més mínim; aquest canal era la tècnica. Sí. Un domini omnímode del so, que assolia les seves quotes més impressionants en l’ús dels pianissimi, conferia a les obres una precisió geomètrica, que era temperada per un sentit ajustat de la delicadesa musical i per la naturalitat de la interpretació, que transcorria amb facilitat aparent.
El títol de la vetllada era Cantar del alma. Aquest és el nom d’una cançó extraordinàriament mística i interior de Frederic Mompou amb lletra de sant Joan de la Creu. És memorable la versió que n’oferiren Alícia de Larrocha i Victòria dels Àngels el 1979 a Nova York i de la qual resulta possible trobar algun vestigi a través de Youtube. Aquesta obra, com pot copsar qualsevol que no sigui sord, és bonica, agradable, delicada, però aquestes qualitats en són només l’aspecte més extern, més epidèrmic, més aparent; el cant vocal, ben mirat, no és una realitat última, sinó la corporeïtzació d’un cant més profund, més íntim, el cant de l’ànima. Quan l’ànima no canta –i, per tant, només canta la boca– pot dir-se d’una interpretació, en el millor dels casos, que és perfecta tècnicament –és a dir, que compleix tots els estàndards que s’esperen del so proferit–, però que és buida, com el cadàver d’un atleta impecablement maquillat.
Perquè l’ànima canti es requereixen una sèrie de condicions o disposicions, encara que la presència d’aquestes no garanteix suficientment que canti. Sempre en la interpretació musical hi ha un element incontrolable, almenys sempre que parlem d’una interpretació poètica. Entre les condicions esmentades crec que hi ha la de l’experiència unitària: perquè l’experiència musical sigui autènticament musical, és imprescindible que sigui una experiència. Trossejar el concert a través d’aplaudiments més o menys aleatoris del públic no afavoreix l’aparició del cant de l’ànima, cant per al qual, innegablement, Núria Rial posseeix totes les condicions naturals i tècniques. Tampoc crec que fos una bona idea començar el concert d’improvís, quan la gent, com qui diu, començava a seure, amb la primera estrofa del Cantar: “Qué bien sé yo la fonte que mana y corre aunque es de noche”. Això va ser un cop escènic eficaç, però musicalment castrador. Especialment si tenim en compte que la peça de Mompou comença amb un preludi del piano que, en aquest cas, va desaparèixer. No pot subordinar-se la música a un cop d’efecte escènic.
Per últim, voldria remarcar la tímbrica poètica que Rubén Fernández Aguirre va saber invocar al piano de l’església del Carme. En la seva versió de la Marche funèbre d’une marionette de Gounod va sorprendre amb una interpretació de gran càrrega retòrica, d’una deliciosa ironia.
Imatge destacada: (c) Miquel González-Shooting.
