FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Una oda al tiempo. Direcció i coreografia: María Pagés. Dramatúrgia i textos: El Arbi El Harti. Música: Rubén Levaniegos, Piotr Ílitx Txaikovski, Antonio Vivaldi, Georg Friedrich Händel, Sergio Menem, David Moñiz, Isaac Muñoz. Lletres: El Arbi El Harti i Marifé Santiago. Disseny d’il·luminació: Dominique You. Disseny de vestuari: María Pagés. Disseny d’escenografia: María Pagés i El Arbi El Harti. Realització d’escenografia: Eduardo Moreno. Taller Marí Calderón. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 20 DE JULIOL DE 2018.
En una altra vida María Pagés devia néixer ocell. ¿Com s’expliquen si no els seus braços infinits amb un aleteig elegant o la suspensió majestuosa en l’aire? La bailaora sevillana va estrenar amb la seva companyia al Festival de Peralada Una oda al tiempo, un espectacle que arrenca amb una figura rodona balancejant-se com un pèndol d’un costat a un altre sobre l’escenari i que es desplega en dotze escenes que ens permeten assaborir diferents fragments de vida o sensacions sense pretensions, a partir dels pals flamencs. La dramatúrgia, fruit de la col·laboració de Pagés amb el seu marit, l’escriptor El Arbi El Harti, destil·la humor, drama, nostàlgia i alegria.
D’un conjunt de set músics i un cos de ball format per quatre dones i quatre homes irromp Pagés com una au fènix en flames, abillada amb una bata de cola roja. En aquesta primera escena els moviments de Pagés es repliquen en efecte mirall als cossos dels altres ballarins. La il·luminació de Dominique You i el vestuari dissenyat per la mateixa Pagés s’integren perfectament en la composició coreogràfica, tot reforçant-ne les textures. Pagés sap sublimar la saviesa coreogràfica del flamenc tradicional per teixir un discurs atemporal, clàssic, en el qual passegen reflexions d’autors com Plató, Margaret Yourcenar, Jorge Luis Borges, John Cage, Octvio Paz, Heidegger, Marcel Duchamp o Pablo Neruda. D’una manera semblant, el collage musical flamenc deixa espai per fer ressonar peces conegudes de Händel o Vivaldi. Una oda al tiempo ens submergeix al mar de la temporalitat a través del flamenc, però el fons és universal.
Pagés és una gran solista que sap cedir i fer brillar els intèrprets que comparteixen l’escenari amb ella. Destaquen les veus profundes d’Ana Ramón i Bernardo Miranda. La coreografia de Pagés brilla especialment en escenes com la de les batas de cola i la dels mantons protagonitzades per les altres quatre bailaoras i ella mateixa. Un altre dels moments àlgids de l’espectacle és l’adaptació d’“Oda a los números” de Pablo Neruda per buleries. A nivell coreogràfic i dramatúrgic, l’espectacle no reïx amb el mateix nivell d’enginy en l’últim quart. Escenes que es podrien replantejar, com és el cas d’“Escuchando El Guernica” o l’última de totes, “Somos el árbol de la memoria”, ja que dilueixen la força amb què batega l’obra en general. Ara bé, una vegada baixa el teló, el que es queda fixat a la memòria és la tensió amb què Pagés cargola el seu tors, la contenció del sospir, el joc del moviment amb el vestuari i la il·luminació: una invitació per tastar les aromes del temps.
Imatge destacada: © Miquel González
