PALAU FRONTERES. Tatuajes. Mayte Martín, veu i direcció musical; Nelsa Baró, piano i arranjaments; Guillermo Prats, contrabaix; Vicenç Soler, bateria; Biel Graells, violí. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE MAIG DE 2024.
Mayte Martín va debutar com a intèrpret marcant un camí que han seguit molts altres artistes catalans practicants d’un flamenc ortodox i alhora contemporani. Això no obstant, ben aviat va fer palès que la seva carrera no es restringiria al cante jondo, ja que el seu segon disc, enregistrat amb Tete Montoliu, Free boleros (1996), va demostrar que estava oberta a molts altres estils. A partir d’aquí va alternar les més diverses formacions, des dels tocaores clàssics a les pianistes Katia i Marielle Labèque, passant per la bailaora Belén Maya o Joan Albert Amargós.
La vocalista barcelonina mai no ha tingut pressa per arribar enlloc, però cadascun dels seus discos –nou en trenta anys– ha anat consolidant una trajectòria ferma i segura com una artista que ha viatjat amb tota la naturalitat del flamenc a la cançó d’autor i viceversa, com si ambdues opcions formessin part d’un mateix corpus musical. Potser per aquest motiu ha titulat el seu últim cedé amb el nom de Tatuajes, tot deixant veure que el repertori escollit està marcat a la seva pell i, sens dubte, a la dels seus seguidors, amb els quals ha volgut compartir-lo, perquè es tracta d’una sèrie de temes que constitueixen una mena d’antologia de butxaca de grans cançons escrites la segona meitat del segle XX.
Mayte Martín va presentar Tatuajes en un Palau de la Música ple d’aficionats que compartien amb ella el fervor per aquestes composicions que han format part de les seves vides, entre les quals abundaven més les d’origen llatinoamericà que no pas les europees. Així, seguint l’ordre del disc, es van sentir, entre d’altres, joies com “Gracias a la vida” (Violeta Parra), “Lucía” (Joan Manuel Serrat), “Amanda” (Víctor Jara), “Alfonsina y el mar” (Félix Luna i Ariel Ramírez), “En la imaginación” (Marta Valdés) o “El breve espacio” (Pablo Milanés), que potser va ser la peça més ben interpretada de totes. Cap al final del concert, l’oferta va decaure una mica quan la cantant va introduir algunes peces no incloses al disc i més vinculades a la cançó lleugera, com dues composicions de Manuel Alejandro i una altra de José María Cano, però als bisos la vocalista va tornar a aixecar l’expectació interpretant fora de programa un fragment de “Paraules d’amor”, un nou homenatge a Serrat, que va ser l’únic tema corejat pel públic en tota la vetllada, i reblant la jugada amb la copla que tanca Tatuajes, “La bien pagá” (Ramón Perelló i Juan Mostazo).
La cantant va saber portar cap al seu terreny totes i cadascuna d’aquestes cançons amb una veu sincera, familiar, clara i diàfana, i construir un recital tan colpidor com emotiu. Al seu costat, un trio de tipus jazzístic –que a les acaballes es va veure complementat amb el violinista Biel Graells– va ajudar-la a arrodonir la jugada; auster en les formes i concís en els continguts, tot i que de vegades semblava que els seus membres toquessin en dos concerts diferents, ja que mentre el piano de Nelsa Baró –que va estar excel·lent– i el contrabaix de Guillermo Prats sonaven càlids i propers, la bateria de Vicenç Soler sonava freda i distant.
Imatge destacada: (c) Oliver Adell.
