FILHARMÒNICA DE VIENA. Thomas Hampson, baríton. Obres de F. Schubert, A. Dvořák i A. Schönberg. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MAIG DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
Ambient atípic, el viscut en un Palau de la Música ple d’espectadors no gens habituals: turistes massivament desembarcats del creuer de luxe –molts d’ells, suposem, melòmans– que en aquesta ocasió, com en altres temporades, va recalar a Barcelona amb el privilegi de poder presenciar pràcticament en privat una actuació de la Filharmònica de Viena. Un conjunt d’història inigualable, que ha estat admirat per compositors tan fonamentals per a la història de la música com Johannes Brahms, Richard Strauss o Gustav Mahler, que de fet va ser-ne director. Una orquestra que així mateix ha estat dirigida per figures de primeríssim nivell, com ara Wilhelm Furtwängler, Carlos Kleiber o Leonard Bernstein. Amb tot, la qualitat i el compromís dels músics que el componen és tal que, paradoxalment, s’ha arribat a dir que són capaços de tocar sense necessitat de director. Qui sap si el comentari té el seu fonament –justificat o completament gratuït– en els exercicis circenses, els divertiments no exempts de rigor que cada primer d’any despleguen amb directors diferents i de contrastada reputació.
L’absència d’un cap visible es va donar, precisament, al concert del Palau, en ocupar-se el concertino Rainer Honeck de les tasques de lideratge des del seu lloc de primer violí, després d’un evident treball d’assaig amb el conjunt, preparació que va donar els seus fruits de manera més que convincent, tot considerant la factura (amb predomini de les cordes) de les obres programades. La Cinquena Simfonia no és la composició orquestral més elaborada de Franz Schubert, en comparació amb la grandiosa Novena o aquella que va deixar inconclusa, limitada a dos moviments que donen forma a un binomi tancat sobre si mateix. Tot i això, és indubtablement una obra ben estructurada, que conté temes que capten des del primer moviment l’atenció de l’oient. Una obra optimista, d’una ingenuïtat intel·ligent i entranyable. No requereix un desplegament excessiu, però sí una determinada empatia amb la partitura, evident en l’animositat i el ritme impresos amb gran precisió en el seu decurs per la Filharmònica de Viena. Una sonoritat excel·lent, des de l’inici, que va arribar al seu apogeu en el tercer moviment (“Menuetto-Allegro Molto-Trio”). No solen ser destacats aquests moviments intermedis, les indicacions temporals dels quals fan referència al ball galant que en general separa el moviment lent del final trepidant. En la versió de Schubert, que la Filharmònica va reivindicar, semblà elevar-se per sobre dels usos del Classicisme amb plena consciència, exultant, a través d’atacs d’un rigor inapel·lable. Molt gaudible resultà la interpretació d’aquesta peça de joventut, composta per Schubert amb tot just vint anys d’edat; una peça a la qual va seguir la sèrie de Zigeunelieder d’Anton Dvořák, amb el protagonisme relegat en aquest cas al baríton Thomas Hampson. El veterà cantant va ser rebut amb fervor i demostrà estar a l’alçada de la seva fama des de la primera de les cançons, sense estalviar al públic ni una mica del compromís i la qualitat que s’esperaven. La proliferació de registres, l’eclecticisme de temes i ritmes extrets del folklore –o inspirats per aquests–, així com l’inesgotable colorit que evidencien aquestes peces és una característica inestimable de l’art del compositor bohemi. També aquí es va mostrar flexible i puntual la Filharmònica de Viena, que va oferir juntament amb Hampson un bis, una cançó de Gustav Mahler de familiaritat indissimulable.
Molta música de qualitat amb execucions magistrals, les d’un programa que culminà amb una obra de gran transcendència, programada en la segona part. Ni més ni menys que la Nit transfigurada d’Arnold Schönberg, un altre vienès cèlebre. És conegut el respecte que van mostrar els pares de la revolució compositiva cap a Mahler i, de fet, en aquesta primerenca creació tot just s’aprecia la transgressió per venir. Sí, en canvi, una habilitat fora del comú per orquestrar només per a cordes una gamma de sentiments matisats, d’una subtilesa alarmant en la seva modulació i avanç. Hi ha una narrativa que explica el que s’esdevé –el poema en què es basa–, però la màgia de l’expressivitat d’aquesta obra rau en allò inexplicable, en allò inefable o inaprehensible, que musicalment ja havia començat a abordar amb gran atreviment Gustav Mahler, i que el portaria per exemple al paroxisme en l’“Adagio” de la inacabada Desena Simfonia. La composició de Schönberg, l’origen de la qual cal trobar en un sextet per a cordes (la versió cambrística del 1899), davalla en allò inexpressable en la seva aproximació a la atonalitat, però des de la sobreexplotació o interiorització al màxim de sensible de la tonalitat. En la transcripció per a orquestra de corda, que data del 1917, els professors de la Filharmònica de Viena van demostrar una sorprenent capacitat per recrear o actualitzar en l’oient la veritat d’aquella inefabilitat. Nou món obert gràcies a una tècnica prodigiosa, una fèrria conducció des del primer violí i, per descomptat, uns diàlegs de violència íntima entre les seccions de la mateixa família d’instruments. Poques paraules s’hi poden afegir, davant d’una actuació digna de quedar gravada en la nostra memòria auditiva, fins i tot no estant vinculada a cap tipus de recés vacacional.
